L’àmbit de la lingüística clínica


Lingüística clínica


La lingüística clínica

Encara que ja existia una tradició prèvia d’estudis sobre les alteracions del llenguatge realitzats des de la perspectiva de la lingüística, el terme ‘lingüística clínica’ es comença a difondre per a definir un camp específic d’aplicació de la lingüística a partir de la publicació l’any 1981 del llibre del lingüista britànic David Crystal que es titula Clinical linguistics.

Portada de Crystal (1981)

Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

‘Lingüística clínica’ no és sinònim de ‘patologies del llenguatge’. La lingüística clínica estudia les patologies del llenguatge amb l’enfocament propi de la lingüística, mentre que altres disciplines ho fan des d’altres punts de vista (el mèdic, el psicològic, l’educatiu, l’orientat a la rehabilitació, etc.).

«Clinical linguistics—as we see it—is not speech pathology, so this is not another speech pathology journal. Clinical linguistics is dependent upon speech pathology, but also upon linguistics; likewise clinical phonetics is a link area between speech pathology and phonetics. Therefore, whereas the journal will be publishing, for example, a case history where linguistic analysis techniques proved particularly interesting or necessary, it will not be concerned with purely medical details of a case, or papers concentrating on different therapeutic techniques. As is stated in our notes to contributors, Clinical Linguistics & Phonetics is concerned with the interaction between the study of speech and language on the one hand, and disorders of speech and language on the other» (p. 1).
 
Ball, M. J. i Kent, R. D. (1987). Editorial. Clinical Linguistics & Phonetics, 1(1), 1–5. https://doi.org/10.1080/02699208708985000
(Font de la imatge: Martin J. Ball. (s. d.). https://martinjball.webs.com)
(Font de la imatge: Raymond D. Kent. (s. d.). Plural Publishing. https://www.pluralpublishing.com/author/raymond-d-kent)

Definició de la lingüística clínica

La lingüística clínica es pot definir com l’aplicació dels coneixements propis de la lingüística a l’estudi de les alteracions del llenguatge.

Les alteracions del llenguatge es poden donar:

Existeixen diversos termes per a referir-se a les alteracions del llenguatge: alteracions, trastorns, dèficits, dificultats, desordres, patologies, discapacitats o hàndicaps, entre d’altres.

«Clinical linguistics is the application of linguistic science to the study of communication disability, as encountered in clinical situations» (p. 1).
 
Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

«Clinical linguistics is the application of the theories, methods and findings of linguistics (including phonetics) to the study of those clinical situations where disorders of language are diagnosed and treated. ‘Language’, in this context, subsumes all four modes of interaction: speech, listening, reading and writing. ‘Clinical’, in this context, subsumes all those situations where there is a remedial intention involved: the initial focus is on medical settings, but educational, psychological and social settings where remedial language work is carried on are by no means excluded» (p. 1).
 
Crystal, D. (1981). Aspects of clinical linguistic theory and practice. A Proceedings of the 1980 Annual Conference of the Australian Association of Speech and Hearing (p. 1–25). Australian Association of Speech and Hearing. https://www.davidcrystal.com/Files/BooksAndArticles/-3903.pdf

«Clinical linguistics is the application of the linguistic sciences to the study of language disability in all its forms. The label ‘disability’ should not be too narrowly interpreted. It relates to anyone whose ability to use language is sufficiently undeveloped or impaired as to require special treatment or teaching —whether or not they attend a ‘clinic’ in a surgery or hospital. It is one of several which have been used to characterize the difficulties involved: others include disorder, dysfunction, disturbance, disadvantage, deficit, deprivation, and handicap. These labels differ in their nuances and expectations, and vary in their standing as terms with professional status; some, indeed, are emotionally loaded and politically sensitive. But from a clinical linguistic point of view, what is important is the way they indicate the existence of a domain of abnormal language use which, in its range and complexity, warrants specialist investigation» (p. 673).
 
Crystal, D. (2001). Clinical linguistics. A M. Aronoff i J. Rees-Miller (Ed.), The handbook of linguistics (p. 673–682). Blackwell. https://doi.org/10.1002/9780470756409.ch29
(Font de la imatge: David Crystal. (s. d.). http://www.davidcrystal.com)
«La lingüística clínica cubre sobre todo la aplicación de la lingüística al campo de las patologías del lenguaje y su manifestación profesional más directa es, obviamente, la logopedia, terapia del lenguaje o fonoaudiología» (p. 34).
 
Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677
(Font de la imatge: Beatriz Gallardo Paúls. (s. d.). Universitat de València. https://pauls.blogs.uv.es)
(Font de la imatge: Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677)
«La lingüística clínica és l’aplicació dels coneixements, les tècniques i els procediments de la lingüística a l’àmbit de les patologies del llenguatge per tal d’aportar mesures terapèutiques. De fet, constitueix una de les branques de la lingüística aplicada. Un dels seus objectius és aportar coneixements lingüístics suficients i necessaris al terapeuta del llenguatge» (p. 15).
 
Estopà, R., Carrera, J. i Creus, I. (2010). EnRaonar: lingüística general i aplicada per a la pràctica logopèdica. Horsori.
(Font de la imatge: Rosa Estopà Bagot. (s. d.). Universitat Pompeu Fabra. https://www.upf.edu/web/rosa-estopa)
(Font de la imatge: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. (s. d.). Josefina Carrera-Sabaté. Universitat de Barcelona. https://filcat.ub.edu/directori-organitzatiu/josefina-carrera-sabate)
(Font de la imatge: Centre de Formació Contínua. (2013). Imma Creus Bellet. Universitat de Lleida, Institut de Ciències de l’Educació. http://www.senior.udl.cat/Professorat/creus_imma.html)

Objectius de la lingüística clínica

La lingüística clínica se centra en descriure i en explicar les alteracions del llenguatge des d’un punt de vista lingüístic amb dos objectius principals:

«As a first step, it is useful to identify seven specific aims for the subject, which constitute the linguist’s interpretation of the clinical demands made upon him. These aims, easy to state, more difficult to achieve, are the following:
(i) the clarification of areas of confusion arising out of the traditional metalanguage and classification of speech pathology;
(ii) the description of the linguistic behaviour of patients, and of the clinicians and other who interact with them;
(iii) the analysis of these descriptions, with a view to demonstrating the systematic nature of the disabilities involved;
(iv) the classification of patients behaviours, as part of the process of differential diagnosis;
(v) the assessment of these behaviours, by demonstrating their places on scales of increasing approximation to linguistic norms;
(vi) the formulation of hypothesis for the remediation of these behaviours, insofar as the therapy and management of patients requires reference to linguistic variables, and evaluating the outcome of these hypotheses, as treatment proceeds;
(vii) the evaluation of the remedial strategies used in intervention, insofar as linguistic variables are involved» (p. 14).
 
Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

«What has to be appreciated is that, while it is the later tasks that are central to the therapist’s purpose, these are wholly dependent on the earlier tasks, in the above list. Remediation presupposes assessment, which presupposes analysis, which presupposes description. Without an adequate description, accordingly, one cannot guarantee the objective basis of one’s work. I do not deny the value of the intuitive approach of the experienced therapist, but if this approach on occasion does not work, or if one wants to be able to explain the basis of one’s successes and failures, the need for systematic description and analysis becomes paramount, as a foundation of enquiry» (p. 2).
 
Crystal, D. (1981). Aspects of clinical linguistic theory and practice. A Proceedings of the 1980 Annual Conference of the Australian Association of Speech and Hearing (p. 1–25). Australian Association of Speech and Hearing. https://www.davidcrystal.com/Files/BooksAndArticles/-3903.pdf

«2.1 Clarification
A long-standing aim for the subject has been to clarify areas of (especially terminological) confusion found in the traditional metalanguage and classification of disability. …
2.2 Description
A major area of clinical linguistic research has been to provide ways of describing and analyzing the linguistic behavior of patients, and of the clinicians and others who interact with them. … The aim, as ever, is to establish system in what often seems to be randomness. …
2.3 Diagnosis
An important aim of clinical linguistics is to provide a classification of patient linguistic behaviors, as part of the process of differential diagnosis. … A linguistically informed classification, in which a language disability is characterized explicitly with reference to its use of phonetic, phonological, grammatical, semantic, pragmatic, and other variables, can provide an alternative diagnostic model, and one which is more able to provide insights about intervention in cases where there is no clear evidence of any medical condition. …
2.4 Assessment
Clinical linguistics has also been much involved in devising more sophisticated assessments of abnormal linguistic behavior. The notion of assessment is here being contrasted with diagnosis. A diagnosis tells us what is «wrong» with a patient; an assessment tells us just how seriously the patient is «wrong». …
2.5 Intervention
The ultimate goal of clinical linguistics is to formulate hypotheses for the remediation of abnormal linguistic behavior. Not all aspects of a patient’s problem are directly relevant to the need for linguistically based intervention, of course —outside the linguist’s purview are disorders of eating and swallowing, for example— but for those which are relevant, clinical linguistics can help clinicians to make an informed judgment about «what to teach next», and to monitor the outcome of an intervention hypothesis, as treatment proceeds» (p. 677–679).
 
Crystal, D. (2001). Clinical linguistics. A M. Aronoff i J. Rees-Miller (Ed.), The handbook of linguistics (p. 673–682). Blackwell. https://doi.org/10.1002/9780470756409.ch29
(Font de la imatge: David Crystal. (s. d.). http://www.davidcrystal.com)
«Por lo que se refiere a la posible dimensión profesional de la lingüística clínica, ésta sólo es posible a partir de su integración en equipos multidisciplinares de neurorrehabilitación; si intentamos describir sus tareas podemos señalar las siguientes:
– en primer lugar, el lingüista tiene la labor de describir los datos lingüísticos de los hablantes con déficit, cuidando de que éstos sean obtenidos en los contextos adecuados y con la metodología adecuada, incorporando sus conocimientos globales sobre todos los componentes del lenguaje (validez ecológica de los datos).
– en segundo lugar, la investigación lingüística sirve de puente imprescindible entre el diagnóstico del neurólogo, neuropediatra o neuropsicólogo y la praxis rehabilitadora del logopeda.
– en tercer lugar, el conocimiento global del sistema de la lengua permite al lingüista diseñar protocolos de evaluación y rehabilitación para ser utilizados por el logopeda.
– en cuarto lugar, hay que insistir en que el lingüista no diagnostica ni rehabilita; tampoco identifica síndromes por agrupación de síntomas y lesiones; el lingüista describe una conducta verbal y propone al logopeda procedimientos de evaluación o de recuperación vinculados» (p. 40).
 
Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677
(Font de la imatge: Beatriz Gallardo Paúls. (s. d.). Universitat de València. https://pauls.blogs.uv.es)
(Font de la imatge: Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677)
«el objetivo que persigue el lingüista nunca es la rehabilitación del paciente, puesto que la terapia es parte del trabajo del logopeda. Por este motivo, la Lingüística Clínica solo intenta analizar, describir y, en definitiva, proporcionar las herramientas necesarias para que el logopeda pueda ayudar a sus pacientes a solventar sus problemas lingüísticos» (p. 293).
 
Jiménez Ruiz, J. L. (2019). La lingüística clínica: discriminación disciplinaria y aproximación nocional desde la transversalidad. Logos. Revista de lingüística, filosofía y literatura, 29(2), 286–303. https://doi.org/10.15443/RL2923
(Font de la imatge: Jiménez Ruiz, Juan Luis. (s. d.). Universitat d’Alacant. https://cvnet.cpd.ua.es/curriculum-breve/es/jimenez-ruiz-juan-luis/12757)

La lingüística clínica en el context internacional

La lingüística clínica disposa de tots els elements propis d’una disciplina acadèmica plenament consolidada:

Associacions

La International Clinical Phonetics and Linguistics Association (ICPLA) és l’associació que agrupa els especialistes en l’estudi de les alteracions del llenguatge des de la perspectiva de la lingüística.

Logo ICPLA

The International Clinical Phonetics and Linguistics Association. (s. d.). https://www.icpla.info

«ICPLA was established in 1991 and is an international organisation which aims to stimulate the application of linguistics and phonetics to the study of disordered speech and language. The insights of this application can be used to enhance linguistic and phonetic theory or to develop approaches to the evaluation, diagnosis and treatment of communication disorders.»
 
The International Clinical Phonetics and Linguistics Association. (s. d.). About. https://www.icpla.info/about

Publicacions periòdiques

Clinical Linguistics & Phonetics, que es publica des de l’any 1987, és la revista oficial de la International Clinical Phonetics and Linguistics Association.

Logo Clinical Linguistics & Phonetics

Clinical Linguistics & Phonetics. (1987– ). Taylor & Francis. https://www.tandfonline.com/journals/iclp20

«Clinical Linguistics & Phonetics encompasses the following:
Clinical Linguistics & Phonetics. (1987– ). Taylor & Francis. https://www.tandfonline.com/journals/iclp20

Congressos

La International Clinical Phonetics and Linguistics Association organitza un simposi cada dos anys des del 1991.

ICPLA 2014

15th International Clinical Phonetics and Linguistics Association Conference. Stockholm, Sweden, 11–13 June, 2014.

ICPLA 2016

16th International Clinical Phonetics and Linguistics Association Conference . Halifax, Canada, 15–18 June, 2016.

ICPLA 2018

17th International Clinical Phonetics and Linguistics Association Conference. Malta, 23–25 October, 2018.

ICPLA 2020

18th biennial conference of the International Clinical Phonetics and Linguistics Association. Glasgow, Scotland, 23–25 June. 2021.

Manuals i obres de referència

Després de l’obra de Crystal (1981) s’han publicat manuals, reculls i treballs sobre metodologia de la recerca dedicats específicament a la lingüística clínica.

Portada de Cummings (2008)
Portada de Ball, M. J., Perkins, M. R., Müller, N. y Howard, S. (Ed.). (2008)
Portada de Müller y Ball (2013)
Cummings, L. (2008). Clinical linguistics. Edinburgh University Press. Ball, M. J., Perkins, M. R., Müller, N. i Howard, S. (Ed.). (2008). The handbook of clinical linguistics. Blackwell. https://doi.org/10.1002/9781444301007 Müller, N. i Ball, M. J. (Ed.). (2013). Research methods in clinical linguistics and phonetics: A practical guide. Wiley-Blackwell.

Lingüística clínica: manuals i reculls

La lingüística clínica en el context espanyol

A Espanya encara no s’ha creat una associació específicament centrada en la lingüística clínica, però existeixen grups de recerca en diferents universitats que s’especialitzen en aquesta disciplina.

Fernández Urquiza, M. (2017). Panorama actual de la lingüística clínica en España. A M. E. Olímpio de Oliveira Silva i I. Penadés (Ed.), Investigaciones actuales en Lingüística: Vol. 1. Sobre la Lingüística y sus disciplinas (p. 195–220). Universidad de Alcalá.

Congressos

Des de l’any 2006 els grups de recerca sobre lingüística clínica a Espanya organitzen un congrés que es celebra cada tres anys. Les actes d’aquests congressos reflecteixen la investigació que es porta a terme en l’àmbit espanyol.

I Congreso Nacional de Lingüística Clínica

I Congreso Nacional de Lingüística Clínica. Valencia, 6–8 de noviembre de 2006.

Gallardo Paúls, B., Hernández, C. i Moreno, V. (Ed.). (2006). Lingüística clínica y neuropsicología cognitiva: actas del primer Congreso Nacional de Lingüística Clínica. Universitat de València. https://www.uv.es/perla/ActasCongr.htm

II Congreso Internacional de Lingüística Clínica

II Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Madrid, 11–13 de noviembre de 2009.

Marrero, V. i Pineda, I. (Ed.). (2009). La lingüística ante el reto de la aplicación clínica: actas del II Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Universidad Autónoma de Madrid, 11-13 noviembre 2009. Euphonía Ediciones; Universidad Nacional de Educación a Distancia.

III Congreso Internacional de Lingüística Clínica

III Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Málaga, 15–17 de noviembre de 2012.

Moreno-Torres, I., Moruno, E. i Madrid, S. (Ed.). (2013). Avances en lingüística clínica: selección de comunicaciones del III Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Universidad de Málaga.

IV Congreso Internacional de Lingüística Clínica

IV Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Barcelona, 18–20 de noviembre de 2015.

Diéguez, F. (Ed.). (2016). Temas de lingüística clínica: actas del IV Congreso de Lingüística Clínica. Horsori.

V Congreso Internacional de Lingüística Clínica

V Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Cádiz, 7–9 de noviembre de 2018.

Paredes, M. J. (Ed.). (2019). Cuestiones de lingüística clínica: trabajos presentados al V Congreso Internacional de Lingüística Clínica. Universidad de Cádiz.

VI Congreso de Lingüística Clínica

VI Congreso de Lingüística Clínica. De la biolingüística a la logopedia. Santiago de Compostela, 14–16 de marzo de 2022.

tornar al principi

Alguns conceptes bàsics

Trastorns adquirits i trastorns del desenvolupament

En l’àmbit dels trastorns del llenguatge és habitual trobar una distinció entre ‘trastorns adquirits’ i ‘trastorns del desenvolupament’.

«Acquired disorders ara those in which previously learned speech or language ability becomes impaired. A developmental disorder is one in which the acquisition of speech or language ability is impaired. The distinction rests on the loss of already acquired knowledge, in contrast to difficulties in acquiring this knowledge» (p. 151).
 
Crystal, D. i Varley, R. (1993). Introduction to language pathology (3a ed.). Whurr.
(Font de la imatge: David Crystal. (s. d.). http://www.davidcrystal.com)
(Font de la imatge: Rosemary Varley. (s. d.). UCL Cognition and Grammar Lab. https://www.cognitionandgrammar.net/prof-rosemary-varley)

Trastorns adquirits

Els trastorns adquirits (en anglès, acquired disorders) afecten les capacitats lingüístiques ja adquirides.

Afàsia: alteracions en la producció i la comprensió del llenguatge com a conseqüència d’una lesió cerebral.
 
Síndrome de Wernicke-Korsakoff: causat per un dèficit de vitamina B1, sovint degut a l’alcoholisme, provoca danys cerebrals que afecten la memòria i el llenguatge.
Salmons, I. (2021–2022). Lingüística aplicada a les patologies del llenguatge: història de l’afasiologia [Document en PowerPoint]. Campus Virtual, Universitat Autònoma de Barcelona.

Trastorns del desenvolupament

Els trastorns del desenvolupament (en anglès, developmental disorders) afecten el procés d’adquisició del llenguatge.

Trastorn del Desenvolupament del Llenguatge (TDL): es manifesta en una adquisició del llenguatge que no segueix els ritmes de desenvolupament típics.
 
Síndrome de Williams-Beuren: causat per una alteració genètica que provoca, entre d’altres problemes, dificultats d’aprenentatge i un retard en el desenvolupament del llenguatge.
Salmons, I. (2021–2022). Lingüística aplicada a les patologies del llenguatge: història de l’afasiologia [Document en PowerPoint]. Campus Virtual, Universitat Autònoma de Barcelona.

La distinció entre els trastorns adquirits i els trastorns del desenvolupament

Crystal, D. i Varley, R. (1993). Introduction to language pathology (3a ed.). Whurr.
 
 
(Font de la imatge: David Crystal. (s. d.). http://www.davidcrystal.com)
(Font de la imatge: Rosemary Varley. (s. d.). UCL Cognition and Grammar Lab. https://www.cognitionandgrammar.net/prof-rosemary-varley)

La distinció entre trastorns adquirits i trastorns del desenvolupament es troba en la recerca, en les publicacions, en l’organització de la formació dels logopedes i en l’estructura dels serveis de rehabilitació, dividits sovint entre els que es centren en nens (trastorns del desenvolupament) i els que treballen amb adults (trastorns adquirits).

Una divisió estricta és, en part, qüestionable des de la perspectiva lingüística:

«There are specialized techniques and knowledge which separates the two fields, but these are in danger of being over-emphasized and the commonalities of beeing ignored. There are advantages if each of the developmental and acquired fields keep a watch on changes in its fellow, thus permitting cross-fertilization of ideas and opportunities for theoretical and practical advances» (p. 152).
 
Crystal, D. i Varley, R. (1993). Introduction to language pathology (3a ed.). Whurr.

Llenguatge, parla i comunicació

En l’estudi de les alteracions del llenguatge és habitual realitzar una distinció entre ‘llenguatge’ i ‘parla’.

Llenguatge

En l’àmbit de la lingüística el llenguatge es considera una capacitat humana que es manifesta en un sistema estructurat jeràrquicament a partir del principi de la doble articulació (o de la dualitat d’estructuració).

En el camp de les patologies, el concepte de ‘llenguatge’ (en anglès, language) s’ha limitat tradicionalment als nivells morfològic (estructura de la paraula), sintàctic (estructura de l’enunciat), semàntic (estructura del significat) i pragmàtic (ús de la llengua en funció del context).

«Language refers to the words we use and how we use them to share ideas and get what we want. Language includes:
American Speech-Language-Hearing Association. (s. d.). What is speech? What is language? https://www.asha.org/public/speech/development/speech-and-language/

Parla

Tradicionalment, es consideren patologies de la parla (en anglès, speech) les que afecten la forma sonora o la manifestació oral del llenguatge.

«Speech is how we say sounds and words. Speech includes:
 
Articulation
How we make speech sounds using the mouth, lips, and tongue. For example, we need to be able to say the ‘r’ sound to say ‘rabbit’ instead of ‘wabbit.’
 
Voice
How we use our vocal folds and breath to make sounds. Our voice can be loud or soft or high- or low-pitched. We can hurt our voice by talking too much, yelling, or coughing a lot.
 
Fluency
This is the rhythm of our speech. We sometimes repeat sounds or pause while talking. People who do this a lot may stutter.»
American Speech-Language-Hearing Association. (s. d.). What is speech? What is language? https://www.asha.org/public/speech/development/speech-and-language/

La distinció entre el llenguatge i la parla

Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7
 
Crystal, D. i Varley, R. (1993). Introduction to language pathology (3a ed.). Whurr.
 
 
(Font de la imatge: David Crystal. (s. d.). http://www.davidcrystal.com)
(Font de la imatge: Rosemary Varley. (s. d.). UCL Cognition and Grammar Lab. https://www.cognitionandgrammar.net/prof-rosemary-varley)

La distinció tradicional entre ‘llenguatge’ i ‘parla’ és qüestionable.

«Language: In the traditional study of speech pathology, the meaningful or symbolic aspects of language, to be distinguished from the sound that conveys that meaning. In this sense, therapists often talk about disorders of ‘speech and language’. The distinction is controversial, with many professionals now preferring to use the more general term ‘language’ to subsume all disorders of speaking, listening, reading and writing (i. e. including the phonetic kinds)» (p. 213).
 
Crystal, D. (1992). An encyclopedic dictionary of language and languages. Penguin Books.

Des de la perspectiva de la lingüística, el llenguatge és un sistema de comunicació que es basa en una capacitat específicament humana.

Els sons de la parla formen part del llenguatge, ja que són el mitjà físic que permet transmetre el significat en el cas de la manifestació oral de les llengües.

Els trastorns fonològics es relacionen amb la parla, ja que afecten el sistema de sons de la llengua, però també es relacionen amb el llenguatge, perquè alteren la transmissió del significat.

Crystal (1981) proposa un esquema en el que es diferencien quatre categories de trastorns pel que fa a la llengua oral (en anglès, spoken language), amb independència de la distinció entre ‘llenguatge’ i ‘parla’.

Principals categories de trastorns lingüístics

Principals categories de trastorns lingüístics segons Crystal (1981).

Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

Des de la perspectiva actual, a les categories proposades per Crystal (1991) caldria afegir els trastorns relacionats amb la pragmàtica.

Comunicació

La comunicació és un procés orientat a aconseguir que el receptor interpreti adequadament les intencions comunicatives de l’emissor.

La comunicació pot dur-se a terme mitjançant diverses modalitats.

Modalitats de comunicació
Cummings, L. (2008). Clinical linguistics. Edinburgh University Press.
 
Cummings, L. (2013). Clinical linguistics: A primer. International Journal of Language Studies, 7(2), 1–30.
 
 
(Font de la imatge: Department of English and Communication. (s. d.). Prof. Louise Cummings. The Hong Kong Polytechnic University. https://www.polyu.edu.hk/engl/people/academic-staff/prof-louise-cummings/)

En la comunicació oral es poden distingir diverses etapes:

El procés de la comunicació

El procés de la comunicació segons Cummings (2008).

Cummings, L. (2008). Clinical linguistics. Edinburgh University Press.

Les alteracions lingüístiques es poden estudiar i classificar des de la perspectiva del procés de la comunicació.

Les alteracions que es poden donar en cada etapa del procés de la comunicació tenen com a conseqüència un conjunt de trastorns del llenguatge associats a aquesta etapa.

Alteracions del llenguatge en funció de l’etapa del procés de la comunicació afectada per un trastorn

Alteracions del llenguatge en funció de l’etapa del procés de la comunicació afectada per un trastorn.

Cummings, L. (2008). Clinical linguistics. Edinburgh University Press.

Teoria lingüística, lingüística descriptiva i lingüística prescriptiva

Teoria lingüística Competència lingüística del parlant Gramaticalitat dels enunciats
Lingüística descriptiva Actuació lingüística del parlant Acceptabilitat dels enunciats
Lingüística prescriptiva Normativa lingüística definida per un organisme competent Correcció dels enunciats

Teoria lingüística

La teoria lingüística pretén explicar la capacitat humana per a emprar un sistema de comunicació específic: el llenguatge.

La teoria lingüística s’ocupa del llenguatge com a facultat o capacitat humana.

En l’escola coneguda com a gramàtica generativa, desenvolupada principalment pel lingüista nord-americà Noam Chomsky, l’estudi de llenguatge se centra en la competència lingüística, que es defineix com el coneixement intrínsec de la seva pròpia llengua que posseeixen tots els parlants.

❯ La competència i l’actuació lingüístiques

Lingüística descriptiva

La lingüística descriptiva s’ocupa de les llengües individuals.

La lingüística descriptiva té com a objectiu caracteritzar l’ús de la llengua en situacions comunicatives reals.

«Entendemos que para corregir primero hay que evaluar y para evaluar hay que analizar y el análisis de algo presupone descripción. Por tanto, para llegar a la corrección, lo primero es la descripción. Los logopedas necesitan disponer de herramientas adecuadas para poder desarrollar su trabajo … El logopeda, responsable de la corrección, necesitará siempre una descripción y un análisis sistemático, cuyo encargado es el lingüista» (p. 178–179).
 
Garayzábal, E. i Otero, M. P. (2005). Psicolingüística, neurolingüística, logopedia y lingüística clínica: juntos sí, pero no revueltos. Revista de Filología y Lingüística de la Universidad de Costa Rica, 31(1), 163–185. https://doi.org/10.15517/RFL.V31I1.4415
(Font de la imatge: Grupo Académico Lingüística Forense. (s. d.). Miembros. https://grupoacademicoilfe.weebly.com/miembros.html)

En la descripció de l’ús de la llengua es valora l’acceptabilitat dels enunciats en funció de la seva adequació al context.

❯ La gramaticalitat i l’acceptabilitat

Lingüística prescriptiva o normativa

L’enfocament prescriptivista o normativista es centra en determinar els usos correctes de la llengua en oposició als usos considerats incorrectes.

La correcció es valora en funció d’un conjunt de normes que venen donades per la tradició o que han estat elaborades per una institució responsable de la codificació lingüística.

❯ La correcció i la normativa

tornar al principi

El paper de la lingüística en l’àmbit de les patologies del llenguatge

L’estudi de les patologies del llenguatge com a camp interdisciplinari

La lingüística és una de les disciplines que, juntament amb altres especialitats, pot contribuir a l’estudi de les alteracions del llenguatge.

La interdisciplinarietat de les patologies del llenguatge

La interdisciplinarietat de les patologies del llenguatge.

Neurolingüística

Camp interdisciplinari dedicat a l’estudi de les relacions entre el llenguatge i el cervell.

❯ Neurolingüística

❯ El cervell i la lateralització del llenguatge

❯ La codificació i la descodificació del llenguatge en el cervell

Neurolingüística

Psicolingüística

Camp interdisciplinari dedicat a l’estudi del processament cognitiu del llenguatge i a la seva evolució durant el cicle vital.

Psicolingüística

Foniatría

φωνο ‘veu’, ‘so’
ἰατρεία ‘curació’

«La Foniatría es una disciplina médica que se ocupa sobre todo del estudio, diagnóstico y tratamiento de las alteraciones de la voz, del habla en sus aspectos motores, de la deglución, de la motricidad orofacial, y de la audición.»
 
Asociación Española de Logopedia Foniatría y Audiología e Iberoamericana de Fonoaudiología. (s. d.). Foniatría. http://www.aelfa.org/foniatria.asp

Audiología

audīre ‘oir’
λογία ‘estudi’

«La Audiología es la ciencia dedicada al estudio de la audición, el diagnóstico, tratamiento, rehabilitación y prevención de los trastornos auditivos. Tradicionalmente se ha considerado como una ciencia multidisciplinaria que se nutre de conocimientos de: medicina, ORL, física, neurología, psicología, electroacústica, genética, electrónica, etc.»
 
Asociación Española de Logopedia Foniatría y Audiología e Iberoamericana de Fonoaudiología. (s. d.). Audiología. http://www.aelfa.org/audiologia.asp

Logopèdia, fonoaudiologia, teràpia del llenguatge

λόγος ‘paraula’
παιδεία ‘educació’

«La Logopedia es la disciplina que engloba el estudio, prevención, evaluación, diagnóstico y tratamiento de los trastornos de la comunicación humana, manifestados a través de patologías y alteraciones en la voz, el habla, el lenguaje (oral, escrito y gestual), la audición y las funciones orofaciales, tanto en población infantil como adulta.»
 
Asociación Española de Logopedia Foniatría y Audiología e Iberoamericana de Fonoaudiología. (s. d.). Logopedia. http://www.aelfa.org/logopedia.asp

La relació entre la lingüística i les patologies del llenguatge

Les alteracions del llenguatge aporten dades a l’estudi del llenguatge com a capacitat humana: conèixer el funcionament anòmal ajuda a comprendre millor els mecanismes del funcionament ‘normal’ del llenguatge.

La lingüística aporta coneixements rellevants a l’àmbit de les patologies del llenguatge.

«És evident que no es pot detectar un problema lingüístic si no es coneix amb profunditat la descripció de les unitats, els components i els usos lingüístics. Per dir-ho d’una altra manera ben trivial, un mecànic no pot detectar el problema d’un vehicle si desconeix el funcionament del motor o tot allò relacionat amb el mecanisme que fa que un cotxe es posi en marxa sense problemes. La ciència del llenguatge, per tant, aporta elements imprescindibles per a l’exploració i l’avaluació lingüístiques i, quan es detecta algun tipus d’alteració, la possible rehabilitació que se’n derivi.
El lingüista pot contribuir a la formació del terapeuta del llenguatge en la mesura que és fonamental que el logopeda disposi de formació lingüística. Aquesta li serà necessària en dos moments:
1. En el de l’anamnesi i el diagnòstic, és a dir, a l’explorar i interpretar els problemes lingüístics en la producció patològica.
2. En el d’elaborar material d’intervenció» (p. 13).
 
Estopà, R., Carrera, J. i Creus, I. (2010). EnRaonar. Lingüística general i aplicada per a la pràctica logopèdica. Horsori.
(Font de la imatge: Rosa Estopà Bagot. (s. d.). Universitat Pompeu Fabra. https://www.upf.edu/web/rosa-estopa)
(Font de la imatge: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. (s. d.). Josefina Carrera-Sabaté. Universitat de Barcelona. http://filcat.ub.edu/directori-organitzatiu/josefina-carrera-sabate)
(Font de la imatge: Centre de Formació Contínua. (2013). Imma Creus Bellet. Universitat de Lleida, Institut de Ciències de l’Educació. http://www.senior.udl.cat/Professorat/creus_imma.html)

El coneixement de la descripció lingüística de la llengua permet valorar els trets que constitueixen una desviació respecte a la ‘normalitat’.

«la actividad evaluativa del logopeda, terapista del lenguaje o fonoaudiólogo llevó a considerar como trastorno todo aquello que no se ajustara a la norma culta, ejemplo de esto es que se llegaron a definir como atípicas las variaciones fonológicas del español venezolano utilizadas por grupos pocos favorecidos o de procedencia social baja, las cuales eran denominadas (o todavía lo son) ‘dislalias ambientales’» (p. 40–41).
 
Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677
(Font de la imatge: Beatriz Gallardo Paúls. (s. d.). Universitat de València. https://pauls.blogs.uv.es)
(Font de la imatge: Gallardo Paúls, B. i Valles, B. (2008). Lingüística en contextos clínicos: la lingüística clínica. Lengua y Habla, 12, 32–50. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=4002677)
«Sin datos sobre la ‘norma’, entendida como descripción y no prescripción, es decir, como lo habitual, no podremos comparar la patología con esa norma, no podremos desarrollar nuestro trabajo» (p. 175).
 
Garayzábal, E. i Otero, M. P. (2005). Psicolingüística, neurolingüística, logopedia y lingüística clínica: juntos sí, pero no revueltos. Revista de Filología y Lingüística de la Universidad de Costa Rica, 31(1), 163–185. https://doi.org/10.15517/RFL.V31I1.4415
(Font de la imatge: Grupo Académico Lingüística Forense. (s. d.). Miembros. https://grupoacademicoilfe.weebly.com/miembros.html)
tornar al principi

Lingüística clínica


L’àmbit de la lingüística clínica
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el