La síl·laba

El concepte de síl·laba

«syllable /ˈsɪləbəl/ n. A fundamental but elusive phonological unit typically consisting of a short sequence of segments, most typically a single vowel or diphthong possibly preceded and/or followed by one or more consonants. Although native speakers usually find it easy to decide how many syllables are present in a given word or utterance, although syllable-based writing systems have been in use for thousands of years and although speech errors provide abundant evidence for the mental reality of syllables, the syllable has proved exceedingly difficult to define. … Today two approaches dominate: (1) the syllable is a unit of neural programming which can be reconstructed by the hearer from a variety of clues, in spite of the absence of any single phonetic correlate; (2) the syllable is a purely phonological unit consisting of a single peak of intrinsic sonority» (p. 345).
 
Trask, R. L. (1996). A dictionary of phonetics and phonology. Routledge. https://doi.org/10.4324/9780203695111
«Diremos, entonces, con J. Chlumský (1935), que la sílaba es una articulación o grupo de articulaciones de tensión fisiológica creciente al principio y decreciente al final, que responde a un solo impulso de energía muscular, y cuyo centro, formado por uno o más sonidos, posee mayor intensidad espiratoria, mayor abertura, mayor perceptibilidad y mayor tensión muscular que el resto de los sonidos que la integran. Así pues, la sílaba es a la vez una unidad de tipo articulatorio, acústico, auditivo y psicológico» (p. 121).
 
Gil, J. (1988). Los sonidos del lenguaje. Síntesis.
Tornar al principi de la pàgina

Transcripció i convencions

En el sistema de transcripció de l’Alfabet Fonètic Internacional les fronteres entre síl·labes es marquen mitjançant un punt.

[əl.fə.ˈβ̞ɛt̪.fu.ˈnɛ.t̪ik]

En la formalització de les regles fonològiques les fronteres entre síl·labes es marquen amb el símbol $.

Per a fer referència a l’estructura sil·làbica, les vocals se simbolitzen com a V i, les consonants, com a C.

(català)
/i/ i: V
/ˈsi/ si: CV
/ˈes/ és: VC
/ˈfil/ fil: CVC
/ˈfils/ fils: CVCC
/ˈtɾɛs/ tres: CCVC
/ˈtɾɛns/ trens: CCVCC

Quan es descriu l’estructura sil·làbica de les llengües, els elements optatius s’indiquen entre parèntesis.

(català)
L’estructura (C)(C)V(C)(C) indica que una síl·laba ha d’estar formada obligatòriament per una vocal que fa de nucli i que pot tenir fins a dues consonants a l’atac, que són optatives, i fins a dues consonants a la coda, que també són optatives
Tornar al principi de la pàgina

El tractament clàssic de l’estructura sil·làbica

Constituents de la síl·laba

Tres constituents:

Constituents de la síl·laba segons Hidalgo i Quilis Merín 2012

Estructura de la síl·laba.

Hidalgo, A. i Quilis Merín, M. (2012). La voz del lenguaje: fonética y fonología del español. Tirant Humanidades.

(català)

Nucli

Constituents de la síl·laba amb el nucli destacat

Estructura de la síl·laba.

Hidalgo, A. i Quilis Merín, M. (2012). La voz del lenguaje: fonética y fonología del español. Tirant Humanidades.

Element central de la síl·laba.

Nucli simple: format per una vocal.

Nucli complex: format per dues vocals (diftong) o per tres vocals (triftong).

Combinacions de vocals

Vocals que pertanyen a dues síl·labes diferents (heterosil·làbiques): hiat.

Vocals que pertanyen a la mateixa síl·laba (tautosil·làbiques): diftong o triftong.

Diftongs

Diftongs creixents: vocal tancada no sil·làbica (paravocal) + vocal més oberta.

Diftongs decreixents: vocal més oberta + vocal tancada no sil·làbica (paravocal).

Diftongs homogenis: vocal tancada + vocal tancada.

Paravocal (en anglès, glide): vocal tancada no sil·làbica ([i̯] o [u̯]) que forma part d’un diftong o d’un triftong.

«De entre las varias denominaciones disponibles y ya empleadas en la bibliografía en español, para designar a esos sonidos (por ejemplo, semivocales o semiconsonantes dependiendo de la posición posterior o anterior al núcleo silábico, semivocales en general, deslizadas, ligaduras, sonantes, sonantes de deslizamiento o incluso el mismo vocablo inglés ‘glides’) he optado por el término paravocales –que, si no estoy mal informada, debemos a Carlos Piera– porque me parece el más apropiado, sea cual sea el valor que queramos darle al prefijo griego para- (‘junto a’, ‘cerca de’, ‘más allá de’, etc.)» (p. 45–46, n. 45).
 
Gil, J. (2000). Un cuarto de siglo de fonología española. A J. Gil (Ed.), Panorama de la fonología española actual (p. 19–100). Arco/Libros.
Transcripció fonètica

Transcripció tradicional:

Alfabet Fonètic Internacional:

Totes les vocals tancades que formen part d’un diftong o d’un triftong (paravocals) es transcriuen amb el diacrític que indica que són vocals no sil·làbiques: [i̯] [u̯].

«Las vocales cerradas que forman parte de un diptongo o triptongo se denominan en general paravocales y se transcriben así: [i̯] [u̯], de acuerdo con las últimas normas de la International Phonetic Association, tanto si van en posición inicial del diptongo (novia, pueblo) como si van situadas tras el núcleo (peine, cautivo)» (p. 448).
 
Gil, J. (2007). Fonética para profesores de español: de la teoría a la práctica. Arco/Libros.
 
 
«Según es sabido, en la bibliografía clásica las semiconsonantes se representaban con los símbolos [j] y [w], mientras que a las semivocales se les adscribían los símbolos [i̯] y [u̯]. No obstante, dado que en el Alfabeto Fonético Internacional los símbolos [j] y [w] representan en realidad consonantes aproximantes —palatal y velar respectivamente, más abiertas que las fricativas correspondientes y sin ruido de fricción, pero consonantes al fin y al cabo— los editores, con el fin de deslindar las categorías en la mayor medida posible, optamos por transcribir todas las paravocales con el diacrítico de no silabicidad, que no parece dar lugar a equívocos, y tiene además la ventaja de que alude a la propiedad exacta que convierte una vocal plena en paravocal: su incapacidad para formar núcleo silábico» (p. 8).
 
Gil, J. i Llisterri, J. (2024). Introducción. A J. Gil i J. Llisterri (Ed.), Fonética y fonología descriptivas de la lengua española: Vol. 1. Nivel segmental (p. 1–10). Georgetown University Press.

Gradació en el grau de constricció, dels sons més oberts (amb un grau de constricció menor) als més tancats (amb un grau de constricció major):

vocal anterior tancada no labialitzada [i] > consonant aproximant palatal sonora [j] > consonant fricativa palatal sonora [ʝ] > consonant oclusiva palatal sonora [ɟ]

Ladefoged, P. i Johnson, K. (2015). The IPA chart. A A course in phonetics (7a ed.). Cengage Learning. https://linguistics.berkeley.edu/acip/

vocal posterior tancada labialitzada [u] > consonant aproximant labiovelar sonora [w]

Ladefoged, P. i Johnson, K. (2015). The IPA chart. A A course in phonetics (7a ed.). Cengage Learning. https://linguistics.berkeley.edu/acip/

Atac

Constituents de la síl·laba amb l’atac destacat

Estructura de la síl·laba.

Hidalgo, A. i Quilis Merín, M. (2012). La voz del lenguaje: fonética y fonología del español. Tirant Humanidades.

Situat a l’esquerra del nucli, en la fase inicial de la síl·laba.

També denominat ‘marge prenuclear’.

La posició dels sons que formen l’atac de la síl·laba es descriu com a ‘posició explosiva’.

Atac simple: format per una consonant.

Atac complex: format per més d’una consonant.

Coda

Constituents de la síl·laba amb la coda destacada

Estructura de la síl·laba.

Hidalgo, A. i Quilis Merín, M. (2012). La voz del lenguaje: fonética y fonología del español. Tirant Humanidades.

Situada a la dreta del nucli, en la fase final de la síl·laba.

També denominada ‘marge postnuclear’.

La posició dels sons que formen la coda de la síl·laba es descriu com a ‘posició implosiva’.

Coda simple: formada per una consonant.

Coda complexa: formada per més d’una consonant.

Tornar al principi de la pàgina

El tractament de l’estructura sil·làbica en la fonologia generativa

Constituents de la síl·laba

Estructura de constituents:

Constituents de la síl·laba en la fonologia generativa
(català)

Obertura

En anglès, onset.

Situada a l’esquerra de la rima.

L’obertura és un constituent optatiu.

L’obertura pot estar formada per més d’un segment.

Rima

En anglès, rhyme.

La rima és un constituent obligatori.

La rima està formada per un nucli (obligatori) i per una coda (optativa).

La rima conté l’element amb un major grau de sonicitat (en anglès, sonority) de la síl·laba que, en general, és una vocal.

«sonicitat [su.ni.siˈtat] (sonority) [səˈnɒɹət̠i]
Intensitat intrínseca d’un so relativa a la d’altres sons (d’igual durada i to), determinada especialment pel seu grau d’obertura i relacionat, per tant, amb el grau d’audibilitat o escala de perceptibilitat. Això fa que es pugui establir una escala o jerarquia de sonicitat: [a] és més perceptible que [i], els sonors (cf. sonants) ho són més que els sords, etc. Vegem-la tot seguit, de més a menys sonicitat: vocals (oberts > tancats) > semivocals > líquids (laterals > ròtics) > nasals > fricatius > oclusius» (p. 191).
 
Julià, J. (2003). Diccionari de fonètica: terminologia de les ciències fonètiques. Edicions 62.

La coda pot estar formada per més d’un segment.

Tornar al principi de la pàgina

Tipus de síl·labes

Tipus de síl·labes segons la coda

Síl·laba lliure o oberta: síl·laba que no conté una coda, és a dir, acabada en vocal.

(català)
[pə.ˈt̪a.t̪ə] patata
[kə.ˈmi.zə] camisa
(castellà)
[se.ˈɾe.no] sereno ‘serè’
[ka.ˈmi.no] camino ‘camí’

Síl·laba travada o tancada: síl·laba que conté una coda, és a dir, acabada en consonant.

(català)
[ˈpis̪.t̪əs] pistes
[ˈfes̪.t̪əs] festes
(castellà)
[ˈas̬.nos] asnos ‘ases’
[sal̪.ˈt̪aɾ] saltar ‘saltar’

Tipus de síl·labes segons el pes

L’anomenat ‘pes sil·làbic’ (en anglès, syllable weight) depèn, bàsicament, de la quantitat —en termes fonètics, de la durada— de la vocal del nucli i del tipus de coda. L’obertura o atac no es té en compte per a establir el pes de la síl·laba.

Les propietats que determinen el pes sil·làbic depenen de cada llengua.

Síl·laba lleugera (en anglès, light): síl·laba amb una vocal breu al nucli i sense coda (síl·laba lliure o oberta).

Arbre sil·làbic del mot castellà [ˈpesa]: dues síl·labes, [pe] i [sa], cadascuna amb un atac i una rima formada per un nucli vocàlic, sense coda

Síl·labes lleugeres en castellà.

Síl·laba pesant (en anglès, heavy): síl·laba amb una vocal llarga o un diftong al nucli, o amb una o més consonants a la coda (síl·laba travada o tancada).

Arbre sil·làbic del mot castellà [ˈpi̯eð̞ɾas]: la primera síl·laba té l’atac [p] i el diftong [i̯e] al nucli, sense coda; la segona té l’atac [ð̞ɾ], el nucli [a] i la coda [s]

Síl·labes pesants en castellà.

(castellà)
/bi̯en/ bien és més pesant que /ben/ ven
/kons/ cons és més pesant que /kon/ con
/kon/ con és més pesant que /ko/ co
/as/ as, /ras/ ras i /tɾas/ tras tenen el mateix pes
Rico, J. (2019). Acento y ritmo en español. Arco/Libros.
Tornar al principi de la pàgina

Vegeu també

La síl·laba

Tipologia sil·làbica

L’estructura sil·làbica del català

L’estructura sil·làbica del castellà