La descripció fonètica i fonològica del català: l’estructura siŀlàbica

Sense obertura

V	[ˈu]	u
VC	[ˈam]	ham
VCC	[ˈark]	arc
VCCC	[ˈerms]	erms

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC.

Obertura simple

CV	[ˈbɔ]	bo
CVC	[ˈpam]	pam
CVCC	[ˈpark]	parc
CVCCC	[ˈt̪eks̪t̪]	text

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC.

Obertura complexa

Una obertura complexa pot tenir un màxim de dues consonants.

La primera consonant d’una obertura complexa ha de ser una oclusiva sorda ([p], [t], [k]), una oclusiva sonora ([b], [d], [ɡ]), una aproximant ([β̞], [ð̞], [ɣ̞]) o una fricativa labiodental ([f]).

La segona consonant d’una obertura complexa ha de ser una bategant ([ɾ]) o una lateral alveolar ([l]).

No són possibles els grups *[tl], *[dl] o *[ð̞l].

CCV	[ˈt̪ɾɔ]	tro
CCVC	[ˈt̪ɾam]	tram
CCVCC	[ˈt̪ɾams]	trams
CCVCCC	[ˈbɾusks]	bruscs

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC.

Nucli

Pot ser simple (format per una vocal) o complex.

Nucli complex: format per dos elements (diftong) o per tres elements (triftong).

Diftongs

❯ Transcripció fonètica

Combinacions formades per una vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) i per una vocal més oberta.

Diftongs decreixents: vocal més oberta + vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]).

[e]	[i̯]	[ˈrei̯]	rei
[ɛ]	[i̯]	[ˈfɛi̯.nə]	feina
[a]	[i̯]	[ˈmai̯]	mai
[o]	[i̯]	[ˈroi̯.nə]	roina (dialectal)
[ɔ]	[i̯]	[ˈnɔi̯]	noi
[u]	[i̯]	[ˈbui̯.ð̞ə]	buida
[ə]	[i̯]	[fəi̯.ˈne]	feiner
[i]	[u̯]	[ˈriu̯]	riu
[e]	[u̯]	[ˈmeu̯]	meu
[ɛ]	[u̯]	[ˈbɛu̯]	veu
[a]	[u̯]	[ˈkau̯]	cau
[o]	[u̯]	[ˈtou̯]	tou
[ɔ]	[u̯]	[ˈsɔu̯]	sou
[ə]	[u̯]	[gəu̯.ˈð̞i]	gaudir

Recasens, D. (1993). Fonètica i fonologia. Enciclopèdia Catalana.

Diftongs creixents: vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) + vocal més oberta.

[i̯]	[e]	[sə.ˈi̯es]	seiés
[i̯]	[ɛ]	[kɾə.ˈi̯ɛm]	creiem
[i̯]	[a]	[i̯am.ˈbə]	iambe
[i̯]	[o]	[t̪ə.ˈi̯os]	teiós
[i̯]	[ɔ]	[t̪ə.lə.ˈi̯ɔt̪]	talaiot
[i̯]	[u]	[ˈi̯u.kə]	iuca
[i̯]	[ə]	[ˈsɛ.i̯əs]	seies
[u̯]	[i]	[linˠ.ˈɡu̯is̪.t̪i.kə]	lingüística
[u̯]	[e]	[unˠ.ˈɡu̯en]	ungüent
[u̯]	[ɛ]	[pə.ˈu̯ɛt]	peuet
[u̯]	[a]	[əi̯.ˈɣ̞u̯at]	aiguat
[u̯]	[o]	[ə.ˈku̯os]	aquós
[u̯]	[ɔ]	[ri.ˈu̯ɔt̪]	riuot
[u]	[u̯]	[ə.ku̯u.zi.ˈt̪at̪]	aquositat (estil acurat)
[u̯]	[ə]	[əi̯.ɣ̞u̯ə.ˈlit̪]	aigualit

Recasens, D. (1993). Fonètica i fonologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Diftongs creixents normatius:

Quan la vocal tancada [u] es troba darrera de consonants velars ([k], [ɡ], [ɣ̞]) i seguida de vocal: [ˈku̯an] (quan), [ˈɡu̯an] (guant), [əi̯.ˈɣ̞u̯at] (aiguat).
Quan la vocal tancada [i] o [u] es troba en posició inicial en una síŀlaba sense obertura (atac): [kɾə.ˈi̯ɛm] (creiem), [i̯am.ˈbə] (iambe).

Siŀlabificació normativa: [kun̪.d̪i.si.ˈo], [si.ˈɛn.si.ə]
*[ˈsi̯o], *[ˈsi̯ɛn], *[si̯ə]: la vocal tancada [i] es troba en una síŀlaba CV̯V amb obertura (atac)

Siŀlabificació acceptada en registres informals: [kun̪.d̪i.ˈsi̯o], [ˈsi̯ɛn.si̯ə]
(cast. [kon̪.d̪i.ˈθ̟i̯on], [ˈθ̟i̯en̟.θ̟i̯a])

«És admissible en l’àmbit general —només, però, en registres informals— la pronunciació unisiŀlàbica de i seguida d’una altra vocal en casos com condició, ciència, etc.» (p. 17).

Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. (2009). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, I: fonètica (3a ed. rev.). Institut d’Estudis Catalans. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000246/00000047.pdf

«Excepte en els grups qu- gu- (/kw/, /gw/) seguits de vocal (com en lingüístic o cinquanta), la i i la u postconsonàntiques seguides de vocal han rebut tradicionalment pronúncia de vocals, sense formar, per tant, diftong (con.di.ci.ó, in.gè.nu.a).
Avui dia, però, en molts casos són habituals, i fins i tot generals, les pronúncies amb diftong creixent. Pel que fa a la i, la pronunciació amb diftong és general quan es troba en posició posttònica seguida de vocal (ab.sèn.cia, grà.cia, es.pè.cies, sè.rie) i és freqüent quan el diftong és tònic i va precedit de consonant sibilant (ac.ció, pre.ten.sió). La vocal u, en canvi, és més resistent a formar diftong, tot i que és habitual en els grups àtons acabats en -ua i -ues, sobretot en mots que altrament tindrien més de tres síŀlabes: con.tí.nua, cons.pí.cua (cf. i.ni.qua), in.gè.nua, a.ssí.dues. La pronúncia amb diftong és acceptable en tots els registres en el primer cas, quan la i es troba darrere de síŀlaba tònica (ab.sèn.cia, grà.cia, es.pè.cies, sè.rie) o va precedida de consonant sibilant i seguida de vocal tònica (ac.ció, pre.ten.sió). En la resta de casos, en una dicció molt acurada, és preferible mantenir el hiat.»

Institut d’Estudis Catalans. (2018). Els diftongs i els triftongs. A Gramàtica essencial de la llengua catalana. https://geiec.iec.cat/capitol_veure.asp?id_gelc=474&capitol=1

Triftongs

Combinacions formades per una vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) seguida d’una vocal més oberta (nucli vocàlic) i seguida d’una segona vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]).

[i̯ɛu̯]	[kɾə.ˈi̯ɛu̯]	creieu
[i̯əu̯]	[ˈsɛ.i̯əu̯]	sèieu
[u̯ai̯]	[ə.ˈɣ̞u̯ai̯t̪]	aguait
[u̯iu̯]	[ər.ˈɣ̞u̯iu̯]	argüiu
[u̯ɛu̯]	[ə.ð̞ə.ˈku̯ɛu̯]	adeqüeu

Julià, J. (2005). Fonètica aplicada catalana: dels fonaments a les aplicacions de les ciències fonètiques. Ariel.

Coda

Sense coda

V	[ˈu]	u
CV	[ˈbɔ]	bo
CCV	[ˈt̪ɾɔ]	tro

Coda simple

VC	[ˈam]	ham
CVC	[ˈpam]	pam
CCVC	[ˈt̪ɾam]	tram

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC.

Coda complexa

En interior de paraula les codes complexes tenen dues consonants.

En final de paraula les codes complexes poden tenir tres consonants, la darrera de les quals sol ser la fricativa alveolar [s].

VCC	[ˈark]	arc
CVCC	[ˈpark]	parc
CCVCC	[ˈt̪ɾams]	trams
VCCC	[ˈerms]	erms
CVCCC	[ˈt̪eks̪t̪]	text
CCVCCC	[ˈbɾusks]	bruscs

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia: els sons del català. Editorial UOC.

Janssen, M. (s. d.). Diccionari de divisió siŀlàbica. LOFC, Lèxic Obert Flexionat de Català. http://ca.oslin.org/syllables.php

Freqüència d’aparició de les estructures siŀlàbiques en català

	V	CV	CCV	total
V	6.53	48.00	4.83	59.36
VC	9.23	27.08	1.45	37.77
VCC	0.44	1.98	0.19	2.63
VCCC	0.01	0.20	0.0	0.22
total	16.23	77.27	6.48	100

Percentatge absolut observat per a cada tipus d’implosió (coda) i d’explosió (atac).
Files: tipus d’implosió (coda).
Columnes: tipus d’explosió (obertura o atac).

de Yzaguirre, L. (1991). L’estructura siŀlàbica del català central [Tesi doctoral, Universitat de Barcelona]. Universitat Pompeu Fabra, Laboratori de Tecnologies Lingüístiques. http://latel.upf.edu/morgana/altres/cibres/tesi_lym/estrucsil.htm

«El percentatge absolut ens permet detectar més fàcilment on es concentra la majoria de les síŀlabes: entre CV i CVC acumulen tres quartes parts de la mostra; si hi afegim V i VC, superem el 90%».

de Yzaguirre, L. (1991). L’estructura siŀlàbica del català central [Tesi doctoral, Universitat de Barcelona]. Universitat Pompeu Fabra, Laboratori de Tecnologies Lingüístiques. http://latel.upf.edu/morgana/altres/cibres/tesi_lym/estrucsil.htm

Lluís de Yzaguirre

(Font de la imatge: Unitat de Coordinació Acadèmica de Traducció i Ciències del Llenguatge. (s. d.). de Yzaguirre Maura, Lluís. Universitat Pompeu Fabra. https://www.upf.edu/web/traduccio/entry/-/-/16128/adscripcion/lluis-de-yzaguirre)

Síŀlabes amb una freqüència absoluta d’aparició superior a 20.000.
A = [ə]
Z = [ʒ].

❯ La descripció fonètica i fonològica del català

Descripció fonètica i fonològica del català

La descripció fonètica i fonològica del català: l’estructura siŀlàbica
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el