El significat en el discurs


Semàntica


Les relacions interoracionals i la competència discursiva

Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514
 
Cabré, T. i Rigau, G. (1986). Lexicologia i semàntica. Enciclopèdia Catalana.
 
 
(Font de la imatge: Centre de Lingüística Teòrica. (s. d.). Gemma Rigau. Universitat Autònoma de Barcelona. http://filcat.uab.cat/clt/gemma-rigau/)
(Font de la imatge: Grup IULATERM. (s. d.). Espai M. Teresa Cabré Castellví. Universitat Pompeu Fabra. https://www.upf.edu/web/teresa-cabre)

Aspectes de la competència lingüística del parlant que no troben explicació en el marc de l’oració.

S’han d’explicar en el marc del discurs i de les relacions interoracionals.

Reconèixer si una oració està ben construïda i fer aquesta mateixa operació amb una seqüència d’oracions.

(català)
* —Vas a casa teva? —Sí que en vinc
* —Avui rentes la roba? —Sí que ho és

Reconèixer que una seqüència d’oracions és ambigua.

(català)
Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975)
L’ambigüitat es desfà al final de la narració
 
«Pens que probablement no coneixeré la nina, perquè serà nina, n’estic segura, i no podré decidir, si no ho faig ara, el seu nom. Vull que li posin el teu, Maria, i vull també que llencin el meu cos a la mar, que no l’enterrin.»

Reconèixer dos fragments de discurs com a sinònims per les relacions de correferència que s’estableixen entre ells.

(català)
Demà aniré al Liceui. Allài m’esperen els meus amics
Demà aniré al Liceui. Els meus amics m’hii esperen

Interpretar el sentit d’expressions que no arriben a ser oracions però que agafen el seu sentit dins d’un context.

(català)
—Quan vindràs? —Aviat
—On és el llapis? —Aquí
—Foc!

❯ Els fragments

Detectar contradiccions semàntiques a l’interior de les oracions que deixen de ser-ho en el discurs.

(castellà)
«Vivo sin vivir en mí / y tan alta vida espero / que muero porque no muero» (Teresa de Jesús)
«pero yo ya no soy yo, ni mi casa es ya mi casa» (Federico García Lorca)
tornar al principi

La coherència discursiva

Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514
 
Cabré, T. i Rigau, G. (1986). Lexicologia i semàntica. Enciclopèdia Catalana.
 
 
(Font de la imatge: Centre de Lingüística Teòrica. (s. d.). Gemma Rigau. Universitat Autònoma de Barcelona. http://filcat.uab.cat/clt/gemma-rigau/)
(Font de la imatge: Grup IULATERM. (s. d.). Espai M. Teresa Cabré Castellví. Universitat Pompeu Fabra. https://www.upf.edu/web/teresa-cabre)
«Intuitivamente, la coherencia es una propiedad semántica de los discursos, basados en la interpretación de cada frase individual relacionada con la interpretación de otras frases» (p. 147)
 
van Dijk, T. A. (1977). Text and context: Explorations in the semantics and pragmatics of discourse. Longman.
van Dijk, T. A. (1980). Texto y contexto: semántica y pragmática del discurso (J. D. Moyano, Trad.). Cátedra. (Obra original publicada el 1977)
(Font de la imatge: van Dijk, T. A. (2016, 4 de novembre). Página web de Teun A. van Dijk. Discurso en sociedad. http://www.discursos.org)

L’anàfora

Del grec clàssic άναφoρά anaphorá, ‘repetició’.

Procediment per a relacionar semànticament elements que apareixen en el discurs.

Elements correferents: elements que tenen el mateix referent.

El fet que dos elements tinguin el mateix referent s’indica mitjançant subíndexs com i o j.

(català)
En Joani va venir, però no eli vaig veure
En Joani va venir, però no eli vaig veure; la Mariaj també va venir i sí que laj vaig veure

L’anàfora de referència

S’estableix entre dos sintagmes nominals correferents que pertanyen a oracions diferents.

L’ordre d’aparició dels elements condiciona les possibilitats d’interpretació semàntica.

(català)
Vaig trobar en Perei i l’antipàtici no em va ni saludar
*Vaig trobar l’antipàtici i en Perei no em va ni saludar
Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514

Antecedent perdut: tot i que es pot interpretar el significat, l’element anafòric no té un antecedent explícit.

(català)
La Maria no ha comprat cap taula. Jo sí, i la faig servir cada dia
En Pere no té dona. En Pau sí i l’estima molt
Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514

L’anàfora de sentit

Establerta per diversos mecanismes lingüístics que poden substituir tot un enunciat.

(català)
en, hi, ho
 
« —Sotgeu-los, —digué Jingle; —Ho faré, —digué la tia; —Espieu llurs mirades; —Ho faré; —Llur xiuxiueig; —Ho faré; —Ell seurà al costat d’ella a taula; —Que ho faci; —L’afalagarà; —Que ho faci.»
Charles Dickens, Els papers pòstums del club de Pickwick, trad de J. Carner, 1931.
Cabré, T. i Rigau, G. (1986). Lexicologia i semàntica. Enciclopèdia Catalana
 
 
(castellà)
lo
 
 
(francès)
en, y

La cohesió lèxica

La cohesió lèxica d’un text s’obté per la repetició d’elements lèxics:

(català)
«i el seu esguard damunt el meu esguard / sóc presoner / que la vull presonera»
Joan Salvat Papasseit, El poema de la rosa als llavis, 1923.
Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514
(català)
Vaig travessar el jardí; a les habitacions de la casa hi havia llum
*Vaig travessar el desert; a les habitacions de la casa hi havia llum
(italià)
«Benedetto sia ’l giorno, e ’l mese, e l’anno,
e la stagione, e ’l tempo, e l’ora, e ’l punto,
e ’l bel paese, e ’l loco ov’ io fui giunto
da’ duo begli occhil che legato m’hanno;
 
e benedetto il primo dolce affanno
ch’ i’ ebbi ad esser con Amor congiunto,
e l’arco, e le saette ond’i’ fui punto,
e le piaghe che ’n fin al cor mi vanno.
 
Benedette le voci tante ch’ io
chiamando il nome de mia donna ho sparte,
e i sospiri, e le lagrime e ’l desio;
 
e benedette sian tutte le carte
ov’ io fama l’acquisto, e ’l pensier mio,
ch’è sol di lei, sì ch’altra non v’ha parte»
Francesco Petrarca, Canzoniere, In vita di Madonna Laura, LXI.

Petrarca, F. (2008). Il Canzoniere (M. Silo, Narrador) [Audiollibre]. Il Narratore.
(castellà)
«No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
               no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
               pese a todo no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora


y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
               entonces
no te quedes conmigo»
Mario Benedetti, No te salves.

La definitivització

La primera vegada que un element apareix en el discurs, sol anar precedit de l’article indefinit; en canvi, en les posteriors aparicions, s’empra l’article definit.

(català)
Va arribar una noiai; la noiai era rossa
*Va arribar la noiai; una noiai era rossa

Les expressions temporals

La utilització dels temps del verb és un mecanisme que dona coherència a un text: consecutio temporum.

(català)
«Una vegada hi havia…»
Ara, avui, demà
Sovint, sempre, prèviament, regularment

Les expressions temporals condicionen els temps verbals d’un text.

Els connectors

Procediment de coherència textual.

(català)
*La Isabel s’ha quedat vídua i el Barça va perdre la final

Restriccions en l’ús dels connectors en funció dels trets semàntics dels elements que connecten.

(català)
*L’Esteve és cec i no hi veu
*L’Esteve és cec i mira quadres
(català)
*El Terri és un gos i borda.
El Terri és un gos i borda. No sé per què te n’estranyes
Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514
(català)
*El nen es dirà Joan i jo me’n vaig a casa
El nen es dirà Joan i jo me’n vaig a casa; i no em parlem més!

El punt de vista del parlant

En començar la interpretació d’un text, el receptor s’identifica amb un punt de vista, amb un dels participants en l’acció que es descriu.

El manteniment del punt de vista contribueix a donar coherència al text.

(català)
El parei de la Mariaj va castigar la sevai filla
*El parei de la Mariaj va castigar la sevaj filla
Rigau, G. (1981). Gramàtica del discurs. Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. https://ddd.uab.cat/record/138514
tornar al principi

Semàntica


El significat en el discurs
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el