L’origen i l’evolució del llenguatge


Origen i evolució del llenguatge

Origen i evolució del llenguatge


Les teories sobre l’origen i l’evolució del llenguatge

Teories de la discontinuïtat: l’aparició del llenguatge seria un fet sobtat.

Teories de la continuïtat: l’aparició del llenguatge seria una conseqüència de l’evolució gradual de l’espècie humana.

Dos models simplificats de l’evolució del llenguatge.

«Two (simplified) models of language evolution. The «received view» on the right posits that language appeared suddenly, essentially fully-formed and only in our species (modern humans), while the «alternative» on the left proposes that language is old, going back to the last common ancestor we shared with the Neanderthals and Denisovans, and evolved gradually. The two models are mirrored to facilitate comparison. The top scale is in million years before present (mya). Gray represents some form of proto-language, while yellow represents modern language. Human lineages from top to bottom: Homo erectus (gray), Neanderthals (red), Denisova (magenta) and modern humans (blue, suggesting the spread across the world, also showing the archaic admixture outside Africa as thin red lines). Please note that the underlying human evolution has been massively simplified for display purposes, and does not show, for instance, the multiple admixture events between various human lineages, including between modern humans outside Africa and Neanderthals and Denisovans
 
Dediu, D. (s. d.). Research. Stats, Language & Genetics. https://bitsaying.wordpress.com/research/
(Font de la imatge: Dediu, D. (s. d.). Stats, Language & Genetics. https://bitsaying.wordpress.com)
tornar al principi

El gest

Segons Jan van Hooff alguns gests dels ximpanzés —ensenyar les dents i obrir la boca de manera relaxada— són antecedents del somriure i del riure humans actuals.

❯ Les expressions facials dels ximpanzés

Senyals associats a un mateix estat d’ànim que formen part d’un comportament social.

La competència gestual dels ximpanzés que han après una llengua de signes seria una prova de que els primers homínids podrien haver utilitzat un llenguatge gestual barrejat amb elements vocals marcadors de l’emotivitat.

❯ La comunicació entre els primats i els humans mitjançant llengües de signes

tornar al principi

Les vocalitzacions

L’estudi del desenvolupament de les vocalitzacions en les aus suggereix el desenvolupament de les capacitats de percepció abans que les de producció.

Es pot pensar que els homínids haurien seguit una evolució similar.

L’Homo erectus podia tenir un control cortical de les vocalitzacions i de les expressions facials més refinat que els altres primats; això representa un avantatge evolutiu.

tornar al principi

El registre fòssil

Borden, G. J., Harris, K. S., i Raphael, L. J. (1994). Speech science primer: Physiology, acoustics and perception of speech (3a ed.). Lippincott Williams & Wilkins.
 
 
Gloria J. Borden
Gloria J. Borden (1930–2014)
(Font de la imatge: Gloria Jones Borden. (2014, 21 de maig). Town Topics. https://www.towntopics.com/wordpress/2014/05/21/obituaries-52114/)
(Font de la imatge: Haskins Laboratories. (s. d.). Katherine Harris, Ph.D. https://haskinslabs.org/people/katherine-harris)
(Font de la imatge: Raphael, L. (s. d.). Overview [Perfil a ResearchGate]. ResearchGate. Consultat l’11 de setembre de 2022, a https://www.researchgate.net/profile/Lawrence-Raphael)

4 – 5 a 1 milions d’anys: extinció de l’Australopithecus africà.

3 milions d’anys: Homo d’Etiòpia i de Kènia, probable antecessor de l’Homo sapiens.

2 milions d’anys: primera eina coneguda.

1,5 milions – 500.000 anys: Homo erectus, antecessor de l’Homo sapiens.

250 000 anys: Homo sapiens.

100 000 – 70 000 anys: extinció del Neandertal a Europa.

70 000 – 35 000 anys: senyals de religió i filosofia.

30 000 anys: objectes artístics.

6 500 anys: primera escriptura coneguda.

Cronologia del registre fòssil segons Borden, Harris i Raphael, 1994

Cronologia del registre fòssil segons Richard Leakey.

Borden, G. J., Harris, K. S., i Raphael, L. J. (1994). Speech science primer: Physiology, acoustics and perception of speech (3a ed.). Baltimore: Lippincott Williams & Wilkins.

Cronologia del registre fòssil segons Carbonell i Sala, 2000

Cronologia del registre fòssil segons Eudald Carbonell i Robert Sala.

Carbonell, E., i Sala, R. (2000). Planeta humà. Empúries.

Tradicionalment s’ha considerat l’home modern com un descendent de l’Australopithecus africà, que va viure fa entre 4 i 1 milions d’anys, antecessor de l’Homo erectus, un homínid de fa entre 1 i mig milió d’anys, antecessor alhora de l’Homo sapiens, l’únic representant actual dels homínids.

La capacitat cranial de l’Australopithecus era d’uns 400 cm3, mentre que la de l’Homo erectus es situava pels 800 – 1 300 cm3, similar a la de l’home actual.

Donald C. Johanson i Maurice Taieb van descobrir a Etiòpia un grup d’esquelets d’adults i nens, pertanyents al gènere Homo d’uns 3 milions d’anys d’antiguitat.


Evolució vers els homínids i evolució del llenguatge

Evolució vers els homínids i evolució del llenguatge.

Dingwall, W. O. (1988). The evolution of human communicative behavior. A F. J. Newmeyer (Ed.), Linguistics: The Cambridge survey: Vol. III. Language: Psychological and biological aspects (p. 274–313). Cambridge University Press. https://doi.org/10.1017/CBO9780511621062.012

tornar al principi

L’evolució cultural i la socialització

Les necessitats més clares per al sorgiment del llenguatge són les de

com a maneres de garantir la supervivència.

El llenguatge és útil per a:

tornar al principi

La capacitat cognitiva

La presència d’elements que suggereixen l’aparició de capacitats cognitives és molt fragmentària.

La primera eina coneguda és de fa 2 milions d’anys.

Els primers objectes artístics són de fa 300 000 anys.

Un esquelet de Neandertal enterrat a La Chapelle-aux-Saints fa entre 70 000 i 35 000 anys es va trobar envoltat d’eines.

tornar al principi

Les capacitats lingüístiques dels Neandertals

Philip Lieberman sosté que el llenguatge tal com el coneixemen actualment no existia en els homes de Neandertal.

Manca de mecanismes neuronals necessaris per a la descodificació dels sons de la llengua com a sons lingüístics.

Estudi de les característiques del tracte vocal dels ximpanzés i dels nounats.

Reconstrucció de tractes vocals a partir de fòssils.

Tracte vocal d’un adult
Tracte vocal d’un nounat
El tracte vocal d’un adult. El tracte vocal d’un nounat.

Borden, G. J., Harris, K. S., i Raphael, L. J. (1994). Speech science primer: Physiology, acoustics and perception of speech (3a ed.). Lippincott Williams & Wilkins.)

Tracte vocal d’un nounat humà, d’un ximpanzé adult, d’un Neandertal i d’un humà adult

El tracte vocal d’un nounat humà, d’un ximpanzé adult, d’un Neandertal i d’un humà adult.

Lieberman, P., Crelin, E. S., i Klatt, D. H. (1972). Phonetic ability and related anatomy of the newborn and adult human, Neanderthal man, and the chimpanzee. American Anthropologist, 74(3), 287–307. https://doi.org/10.1525/aa.1972.74.3.02a00020

Tracte vocal d’un nounat humà, d’un ximpanzé adult, d’un Neandertal i d’un humà adult

El tracte vocal d’un nounat humà, d’un ximpanzé adult, d’un Neandertal i d’un humà adult.

Lieberman, P., Crelin, E. S., i Klatt, D. H. (1972). Phonetic ability and related anatomy of the newborn and adult human, Neanderthal man, and the chimpanzee. American Anthropologist, 74(3), 287–307. https://doi.org/10.1525/aa.1972.74.3.02a00020

Tant els ximpanzés com els nounats presenten una estructura faríngia que no permet, inicialment, la producció dels sons bàsics. Les mateixes conclusions es deriven de la reconstrucció del tracte vocal d’un Neandertal trobat a La Chapelle aux Saints realitzada per Philip Lieberman i Edmund Crelin el 1971.

«The Neanderthal tract could not form the configurations that are necessary to produce [i], [u] and [a] vowels. Neadnterhal speech is also nasalized and therefore would be subject to higher phonetic errors. … The computer model does not show that Neanderthal hominids totally lacked speech or language; they had the anatomical prerequisites for producing nasalized versions of all the sounds of human speech save [i], [u], [a], and velar consonants and probaly had fairly well-developed language and culture (Crelin and Lieberman, 1971)» (p. 65).
 
Lieberman, P. (1991). Uniquely human: The evolution of speech, thought and selfless behavior. Harvard University Press.
(Font de la imatge: Brown University. (2017). Philip Lieberman. Researchers@Brown. https://vivo.brown.edu/display/plieberm)

Una simulació realitzada el 2012 de les possibilitats del tracte vocal d’un Neandertal en comparació amb el d’un humà modern mostra que les vocals [i u] que es prediuen per al Neandertal són més properes a les dels humans actuals que les corresponents a la vocal [a].

Vocal Humà modern Neandertal
[i]
[a]
[u]

Simulacions de la producció de les vocals [i a u] mitjançant un tracte vocal humà modern i la reconstrucció d’un tracte vocal de Neandertal

Barney, A., Martelli, S., Serrurier, A., i Steele, J. (2012). Articulatory capacity of Neanderthals, a very recent and human-like fossil hominin. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 367(1585), 88–102. https://doi.org/10.1098/rstb.2011.0259

Les dades genètiques també fan pensar que, encara que en els Neandertals s’hagin trobat dues mutacions en un gen que es relaciona amb el llenguatge (el gen conegut com a FOXP2) i que aquestes mutacions també es donen els humans moderns, això no és una raó suficient per a postular que les seves capacitats lingüístiques fossin similars a les dels humans actuals.

«Por otra parte, la aprobación de las conclusiones de KRAUSE et alii, 2007 sólo puede descansar en la aceptación de una lógica insostenible dado el actual estado de conocimientos sobre los mecanismos de la expresión genética. Sostener algo así como que
1) Si los Neandertales tenían la versión moderna de FOXP2,
2) entonces tenían lenguaje
implica considerar o aceptar, aunque sea implícitamente, que ese gen sería el responsable directo de tal capacidad. Aunque la versión mutada de ese gen es condición necesaria y suficiente para originar los conocidos trastornos lingüísticos en la familia KE, de ahí no se puede inferir que la versión no mutada, funcionalmente correcta, de FOXP2 sea suficiente para el lenguaje (como hacen TRINKAUS, 2007 o d’ERRICO, 2008). Hacerlo supondría descargar sobre ese único gen toda la responsabilidad del desarrollo ontogenético del lenguaje8, y asimismo descargar sobre él toda la responsabilidad en el desarrollo filogenético de ese rasgo cognitivo. En realidad, la correlación que pueda existir entre la presencia de una secuencia dada de ADN y la presencia de un fenotipo determinado no implica una causación del fenotipo por parte de esa secuencia.
8 TRINKAUS, 2007: R918 sostiene que FOXP2 «exhibits two specific changes in humans not present in other primates». Tal afirmación es correcta; sin embargo no lo es tanto añadir que «absence of these human variants in rare living individuals» (TRINKAUS, 2007: R918) es lo que produce variados déficits motores y cognitivos relacionados con el lenguaje. Lo cierto es que el problema padecido por la familia KE no se produce en las mismas posiciones que mutaron a partir de la versión primate del gen, sino en otras totalmente diferentes y realmente distantes dentro del gen. Esto puede ser especialmente significativo en tanto que FOXP2 es un factor de transcripción o ‘master control gene’, lo que significa que la relación entre gen y rasgo, ya de por sí muy indirecta, lo es todavía más en este caso» (p. 6).
 
Balari, S., Benítez Burraco, A., Camps, M., Longa, V. M., Lorenzo, G., i Uriagereka, J. (2008). ¿Homo loquens neanderthalensis? En torno a las capacidades simbólicas y lingüísticas del Neandertal. Munibe. Antropologia-Arkeologia, 59, 3–24. http://www.aranzadi.eus/fileadmin/docs/Munibe/2008003024AA.pdf
(Font de la imatge: Centre de Lingüística Teòrica. (2019). Sergio Balari. Universitat Autònoma de Barcelona. https://clt.uab.cat/sergi-balari/)
(Font de la imatge: Benítez Burraco, A. (s. d.). Antonio Benítez-Burraco [Perfil a Google Scholar]. Google Scholar. Consultat l’11 de setembre de 2022, a https://scholar.google.com/citations?user=BIgRcW4AAAAJ)
(Font de la imatge: Víctor M. Longa. (2016, 9 de desembre). Biolingüística. https://web.archive.org/web/20161209054620/http://www.unioviedo.es:80/biolang/victorlonga.php)
(Font de la imatge: Lorenzo, G. (s. d.). Guillermo Lorenzo. Loop. The Open Science Research Network. Consultat l’11 de setembre de 2022, a https://loop.frontiersin.org/people/207032/overview)
(Font de la imatge: Neuroscience and Cognitive Science Program. (s. d.). Juan Uriagereka. University of Maryland. https://nacs.umd.edu/facultyprofile/uriagereka/juan)

❯ El gen FOXP2

Coghlan, A. (2017, 28 d’agost). It only takes a few gene tweaks to make a human voice. New Scientist. https://www.newscientist.com/article/2145475-it-only-takes-a-few-gene-tweaks-to-make-a-human-voice/

tornar al principi

La selecció de la parla com a mitjà de comunicació

Els organismes vius funcionen i es desenvolupen seguint un programa genètic, però la manera en què aquest programa es materialitza ve determinada per factors ambientals.

Els organismes vius evolucionen com a resultat de la interacció amb l’ambient.

Una mutació genètica prospera si té característiques adaptatives, de manera que l’evolució pot ésser un procés discontinu i no necessàriament gradual.

La selecció actua sobre el fenotip —conjunt de característiques adquirides d’un individu—, que constitueix el resultat del genotip —conjunt de gens que hereta un organisme— i de la interacció amb el medi ambient.

«The essence of the modern biological view of any organism is very simple: the genotype and the phenotype are described, distinguishing the relevant properties and functions. There will be a close, highly deterministic relation such that a particular genotype, exposed to a certain environmental setting, will develop into a particular phenotype. The scope for accidental variation in biological organisms is very, very small» (p. 7).
 
Lightfoot, D. (1982). The language lottery: Towards a biology of grammars. The MIT Press.
(Font de la imatge: Georgetown University. (2019). David Lightfoot. Georgetown360. https://gufaculty360.georgetown.edu/s/contact/00336000014RgUnAAK/david-lightfoot)

La mutació genètica juntament amb la selecció natural van donar lloc a l’aparició de l’Homo sapiens, una especie caracteritzada per una important capacitat comunicativa que va permetre una important evolució cultural.

«The evolution of speech was driven by Darwinian natural selection, the opportunistic use of existing structures adapted for another purpose, and mutations on regulatory genes that had far-reaching consequences. Contemporary human speech and cognitive capabilities, including enhanced syntactic and lexical abilities, are species-specific properties of H. sapiens derived from anatomy and neural mechanisms that appear to have coevolved. The FOXP2 gene is clearly implicated in the formation of neural circuits that regulate human cognitive and motor capacities. Natural selection acting on the mutations that yielded its human form would have enabled rapid, encoded speech, in turn enhancing the selective value of the mutations that shaped the modern human vocal tract. These events, which led to the emergence of fully modern speech, language, and cognition, appear to have occurred sometime in the period between 90,000 and 50,000 BP, the time frame between fossils like Skhul V and fully modern humans who were capable of talking and acting (Klein 1999) as we do» (p. 52–53).
 
Lieberman, P. (2007). The evolution of human speech: Its anatomical and neural bases. Current Anthropology, 48(1), 39–66. https://doi.org/10.1086/509092
(Font de la imatge: Brown University. (2017). Philip Lieberman. Researchers@Brown. https://vivo.brown.edu/display/plieberm)

L’aparició d’un sistema de comunicació simbòlic dona un avantatge selectiu als grups que són capaços de fer-lo servir.

El sistema de comunicació basat en el canal vocal-auditiu permet:

tornar al principi

Origen i evolució del llenguatge

Origen i evolució del llenguatge


L’origen i l’evolució del llenguatge
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el