El signe lingüístic i les relacions entre els signes


Lingüística estructuralista

Ferdinand de Saussure


El signe lingüístic

de Saussure, F. (1916). Cours de linguistique générale (Publié par Charles Bally et Albert Sechehaye avec la collaboration d’Albert Riedlinger). Payot.
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)
 
de Saussure, F. (2002). Curso de lingüística general (A. Alonso, Ed., i Trad.). Losada. (Obra original publicada el 1916)
 
 
Ferdinand de Saussure
Ferdinand de Saussure (1857–1913)
(Font de la imatge: F. Jullien Genève, potser Frank-Henri Jullien (1882–1938) – Indogermanisches Jahrbuch, Domini públic, Enllaç)

Saussure defineix la llengua com un sistema de signes.

«la langue est un système de signes exprimant des idées» (p. 33).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«La llengua és un sistema de signes que expressen idees» (p. 54).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)

Per a Saussure el signe lingüístic és una entitat mental que resulta de la combinació d’un concepte i d’una imatge acústica:

«Le signe linguistique unit non une chose et un nom, mais un concept et une image acoustique» (p. 98).
 
e Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«El signe lingüístic no uneix una cosa i un nom, sinó un concepte i una imatge acústica» (p. 110).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)

Concepte

Imatge acústica

El signe lingüístic

El signe lingüístic (Principes Généraux , Chapitre Premier, § 1).

de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)

Propietats del signe lingüístic

Els signes lingüístics presenten dues propietats:

Linealitat del significant

El significant es desenvolupa en una única dimensió al llarg del temps.

«Le signifiant, étant de nature auditive, se déroule dans le temps seul et a les caractères qu’il emprunte au temps : a) il représente une étendue, et b) cette étendue est mesurable dans une seule dimension : c’est une ligne … les signifiants acoustiques ne disposent que de la ligne du temps ; leurs éléments se présentent l’un après l’autre ; ils forment une chaîne» (p. 103).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
El significant, com que és de naturalesa auditiva, es desplega només en el temps i té els trets que manlleva al temps: a) representa una durada, b) aquesta durada és mesurable en una sola dimensió: és una línia (p. 114).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)

Arbitrarietat

La relació entre el significat i el significant és arbitrària.

«Le lien unissant le signifiant au signifié est arbitraire, ou encore, puisque nous entendons par signe le total résultant de l’association d’un signifiant à un signifié, nous pouvons dire plus simplement : le signe linguistique est arbitraire.
Ainsi, l’idée de ‘ soeur ’ n’est lié par aucun rapport intérieur avec la suite de sons sör qui lui sert de signifiant ; il pourrait être aussi bien représenté par n’importe quelle autre : à preuve les différences entre les langues et l’existence même de langues différentes : le signifié ‘ boeuf ’ a pour signifiant böf d’un côté de la frontière, et oks (Ochs) de l’autre. …
Le mot arbitraire appelle aussi une remarque. Il ne doit pas donner l’idée que le signifiant dépend du libre choix du sujet parlant (on verra plus bas qu’il n’est pas au pouvoir de l’individu de rien changer à un signe une fois établi dans un groupe linguistique) ; nous voulons dire qu’il est immotivé, c’est-à-dire arbitraire par rapport au signifié, avec lequel il n’a aucune attache naturelle dans la réalité» (p. 100–101).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«El vincle que uneix el significant amb el significat és arbitrari, o també podem dir més simplement: el signe lingüístic és arbitrari, ja que entenem per signe el total resultant de l’associació d’un significat amb un significant.
Per exemple, la idea de «germana» no va lligada per cap relació interior amb la seqüència de sons s-ö-r [francès soeur] que li serveix de significant; podria ser igualment representada per qualsevol altra; la prova són les diferències entre les llengües i l’existència mateixa de llengües diferents: el significat de bou té, com a significant, b-ö-f [francès boeuf] en una banda de la frontera i o-k-s (Ochs) a l’altra. …
El terme arbitrarietat també reclama una precisió. No ha de donar la idea que el significant depèn de la lliure tria del subjecte parlant (veurem més endavant que l’individu no té poder per canviar res d’un signe un cop establert en un grup lingüístic); volem dir que és immotivat, és a dir, arbitrari en relació amb el significat, amb el qual no té cap vincle natural en realitat» (p. 111–113).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)

❯ Els signes o senyals

Les onomatopeies

Les onomatopeies són elements parcialment convencionals que difereixen entre llengües.

Onomatopeies per al cant del gall en diverses llengües

World Languages. (2012, 30 d’octubre). Which is the sound does your rooster make in your language? [Imatge adjunta] [Actualització d’estat]. Facebook. https://www.facebook.com/WorldLanguagespage/photos/a.544862572196261/543186409030544/?type=3

Onomatopeies per al mugit de la vaca en diverses llengües

World Languages. (2012, 1 de novembre). The cow sound in different languages [Imatge adjunta] [Actualització d’estat]. Facebook. https://www.facebook.com/WorldLanguagespage/photos/a.544862572196261/544871678862017/?type=3

Onomatopeies per al miol del gat en diverses llengües

zKotami (fotoblog). (2012, 20 de octubre). Let’s learn:) Which one sounds best? [Imatge adjunta] [Actualització d’estat]. Facebook. https://www.facebook.com/zkotami/photos/a.245128812259620/297727986999702/?type=3

«Quant aux onomatopés authentiques (celles du type glou-glou, tic-tac, etc.), non seulement elles sont peu nombreuses, mais leur choix est déjà en quelque mesure arbitraire, puisqu’elles ne sont que l’imitation approximative et déjà à demi conventionnelle de certains bruits (comparez le français ouaoua et l’allemand wauwau)» (p. 102).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«Quant a les onomatopeies autèntiques (les del tipus gloc-gloc, tic-tac, etc.), no són tan sols poc nombroses sinó que la seva tria ja és en certa mesura arbitrària, perquè només són la imitació aproximativa i ja mig convencional de certs sorolls (compareu el francès ouaoua i l’alemany wauwau) [i el català bub-bub] » (p. 113).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)

El simbolisme fònic

Sinestèsia: un estímul en una modalitat sensorial evoca sensacions en una altra modalitat.

Voyelles
 
A noir, E blanc, I rouge, U vert, O bleu : voyelles,
Je dirai quelque jour vos naissances latentes :
A, noir corset velu des mouches éclatantes
Qui bombinent autour des puanteurs cruelles,
 
Golfes d’ombre ; E, candeurs des vapeurs et des tentes,
Lances des glaciers fiers, rois blancs, frissons d’ombelles ;
I, pourpres, sang craché, rire des lèvres belles
Dans la colère ou les ivresses pénitentes ;
 
U, cycles, vibrement divins des mers virides,
Paix des pâtis semés d’animaux, paix des rides
Que l’alchimie imprime aux grands fronts studieux ;
 
O, suprême Clairon plein des strideurs étranges,
Silences traversés des Mondes et des Anges :
— O l’Oméga, rayon violet de Ses Yeux !
Bardel, A. (2001–2019). Voyelles (1871). Arthur Rimbaud, le poète. http://abardel.free.fr/petite_anthologie/voyelles.htm

Determinats sons poden relacionar-se de manera preferent amb determinades formes o amb certes característiques físiques.

«when asked to match the nonsense words «takete» and «maluma» with the two patterns shown as Figs. 18 and 19, most people answer without any hesitation»
Maluma i takete
(p. 224–225).
Köhler, W. (1992). Gestalt psychology: An introduction to new concepts in modern psychology. Liveright. (Obra original publicada el 1947)
Wolfgang F. Köhler
Wolfgang F. Köhler (1887–1967)
(Font de la imatge: Fernández, T., i Tamaro, E. (2004). Biografía de Wolfgang Köhler. Biografías y vidas: la enciclopedia biográfica en línea. https://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/kohler_wolfgang.htm )

Scott, T. (2020, 24 d’agost). Which is «Bouba», and which is «Kiki»? [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=1TDIAObsqcs

«La lengua infantil es particularmente rica en los pares de palabras construidos con el sonido simbólico de /i/ y /u/, lo que fue demostrado por Alf Sommerfelt (1892-1965) en una nota sobre su hija de tres años de edad, quien había recortado en una revista dos imágenes grotescas: una era ‘Sombra’ (‘sombría’ y ‘con grandes mejillas’) y la otra ‘Luz’ (‘alegre’ y ‘radiante’). La niña las denominó Mump y Mippe respectivamente, y nunca confundía los nombres (1928: 30). En un experimento, Maxime Chastaing (1965a: 41) pidió a cincuenta niños entre cinco y seis años de edad que usaran [pim] y [pum] como nombres para dos figuras humanas de cartón; 76 por ciento eligió [pim] para la más pequeña y [pum] para la más grande. …
Son muy ilustrativas las pruebas llevadas a cabo por Fónagy (1963) con grupos de niños y adultos húngaros. La comparación de /i/ y /u/ dio los siguientes resultados impresionantes: /i/ era ‘más rápida’ que /u/ para el 94 por ciento, ‘más pequeña’ para el 88 por ciento, ‘más bonita’ para el 83 por ciento, ‘más amigable’ para el 82 por ciento, ‘más dura’ para el 71 por ciento … mientras que la /u/ era ‘más gruesa’ para el 98 por ciento, ‘más hueca’ y ‘más oscura’ para el 97 por ciento, ‘más triste’ y ‘más directa’ para el 92 por ciento, ‘más amarga’ para el 85 por ciento, y ‘más fuerte’ para el 80 por ciento (pp. 42ss y 120s)» (p. 178–182).
 
Jakobson, R., i Waugh, L. (1987). La forma sonora de la lengua (M. Mansour, Trad.). Fondo de Cultura Económica. (Obra original publicada el 1979)
Roman Jakobson
Roman Jakobson (1896–1982)
(Font de la imatge: Roman Jakobson. (2021, 5 de març). A Monoskop. https://monoskop.org/Roman_Jakobson)
«I took 24 photos of friends of mine (12 guys, 12 girls) and posted them on the website hotornot.com. I put each picture on the site multiple times, appearing with a different name each time. … The names differed in how masculine or feminine they were, and also in the sound of the vowel (front or back).
 
Men’s names with stressed front vowel: Dave, Craig, Ben, Jake, Rick, Steve, Matt.
Men’s names with stressed back vowel: Lou, Paul, Luke, Tom, Charles, George, John.
Women’s names with stressed front vowel: Melanie, Jamie, Jess, Jill, Amy, Tracy, Ann, Liz.
Women’s names with stressed back vowel: Laura, Julie, Robin, Susan, Holly, Carmen.
 
Men whose names’ stressed vowel is a front vowel were rated statistically MORE attractive than men with names with a stressed back vowel. However, the reverse was true for women: women with names with stressed BACK vowels were statistically more attractive.»
 
Resultats de Perfors (2004)

Perfors, A. (2004, 4–7 d’agost). What’s in a name? The effect of sound symbolism on perception of facial attractiveness [Comunicació]. 26th Annual Meeting of the Cognitive Science Society (CogSci 2004), Chicago, IL, United States.

Liberman, M. Y. (2004, 24 d’agost). Hot features. Language Log. http://itre.cis.upenn.edu/~myl/languagelog/archives/001382.html

En el que en publicitat es coneix com a ‘denominació del producte’ (product naming) es pot utilitzar el simbolisme fònic.

Noms de marques

El simbolisme fònic en els noms de marques.

Aranda, C. (2013, 18 de desembre). Naming, la neología del marketing: creación e interpretación de los nombres de marca desde una perspectiva analógica [Document en PowerPoint]. SlideShare. https://es.slideshare.net/CrisAranda2013/naming-la-neologa-del-marketing-seminario-iula-upf

El simbolisme fònic forma part del que es coneix com a ‘iconicitat’ en el llenguatge.

«iconicitat Relació de semblança que s’estableix entre el significant i el significat d’alguns signes lingüístics, com ara les onomatopeies. En algunes escoles lingüístiques, com ara la gramàtica natural o la lingüística cognitiva, es considera que la iconicitat no és únicament una propietat d’alguns signes lingüístics sinó una característica de les llengües naturals, en el sentit que l’estructura del llenguatge està motivada per l’estructura del món i que aquella reprodueix alguna de les propietats d’aquesta» (p. 175).
 
Pérez Saldanya, M., Mestre, R., i Sanmartin, O. (1998). Diccionari de lingüística. Colomar.
(Font de la imatge: Pérez Saldanya, M. (s. d.). Manuel Pérez Saldanya [Perfil a Google Scholar]. Google Scholar. Consultat el 8 de setembre de 2022, a https://scholar.google.es/citations?user=SoEbFXQAAAAJ)
(Font de la imatge: Universitat de València. (s. d.). Rosanna Mestre. https://www.uv.es/uvweb/universitat/ca/fitxa-persona-1285950309813.html?p2=rmestrep&idA=true)

Simbolisme fònic

tornar al principi

Les relacions entre els signes

Les relacions d’oposició

Segons la seva possibilitat d’aparició en un determinat context, cada element (o signe) estableix dos tipus de relacions amb els altres elements del sistema:

Sintagma i paradigma

Relacions sintagmàtiques i relacions paradigmàtiques.

Relació sintagmàtica

«D’une part, dans le discours les mots contractent entre eux, en vertu de leur enchaînement, des rappors fondés sur le caractère linéaire de la langue, qui exclut la possibilité de prononcer deux éléments à la fois … Ceux-ci se rangent les uns à la suite des autres sur la chaîne de la parole. Ces combinaisons quin ont pour support l’étendue peuvent être appelées syntagmes. Le syntagme se compose donc toujours de deux ou plusieurs unités consécutives (par exemple : re-lire ; contre tous ; la vie humaine ; Dieu est bon ; s’il fait beau temps, nous sortirons, etc.). Placé dans un syntagme, un terme n’acquiert sa valeur que parce qu’il est opposé à ce qui precède ou ce qui suit, ou à tous les deux» (p. 170–171).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«Per una banda, en el discurs, les paraules contrauen entre elles, en virtut del seu encadenament, relacions fonamentades en el caràcter lineal de la llengua, que exclou la possibilitat de pronunciar dos elements alhora … Aquests s’arrengleren els uns a continuació dels altres sobre la cadena de la parla. Aquestes combinacions que tenen com a suport l’extensió poden ser anomenades sintagmes. El sintagma, per tant, es compon sempre de dues o més unitats consecutives (per exemple: re-llegir; contra tots; la vida humana; Déu és bo; si fa bon temps, sortirem, etc.). Coŀlocat en un sintagma, un terme només adopta un valor en la mesura que s’oposa al que el precedeix i el segueix, o a tots dos» (p. 171).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)
Ferdinand de Saussure
Ferdinand de Saussure (1857–1913)
(Font de la imatge: F. Jullien Genève, potser Frank-Henri Jullien (1882–1938) – Indogermanisches Jahrbuch, Domini públic, Enllaç)

La relació sintagmàtica dona entre una unitat i les altres unitats del mateix nivell presents en l’enunciat.

El manual de lingüística és interessant
 
→ Entre cada mot de l’enunciat es dona una relació sintagmàtica

Es fonamenta en el caràcter lineal del signe.

Relació in praesentia, entre elements presents.

«sintagma 1. Per a Ferdinand de Saussure, conjunt d’elements lingüístics, siguen morfemes o mots, que se succeeixen en la cadena parlada i que desenvolupen una determinada funció. Des d’aquesta perspectiva, un sintagma pot ser, per exemple, el mot rellegir (constituït per les unitats re i llegir) o el conjunt de mots llegir un llibre. En aquesta accepció, el terme sintagma és sinònim de construcció» (p. 300).
 
Pérez Saldanya, M., Mestre, R., i Sanmartin, O. (1998). Diccionari de lingüística. Colomar.
(Font de la imatge: Pérez Saldanya, M. (s. d.). Manuel Pérez Saldanya [Perfil a Google Scholar]. Google Scholar. Consultat el 8 de setembre de 2022, a https://scholar.google.es/citations?user=SoEbFXQAAAAJ)
(Font de la imatge: Universitat de València. (s. d.). Rosanna Mestre. https://www.uv.es/uvweb/universitat/ca/fitxa-persona-1285950309813.html?p2=rmestrep&idA=true)

Relació paradigmàtica

«D’autre part, en dehors du discours, les mots offrant quelque chose de commun s’associent dans la mémoire, et il se forme ainsi des groupes au sein desquels règnent des rapports très divers. Ainsi le mot enseignement fera surgir inconsciemment devant l’esprit une foule d’autres mots (enseigner, renseigner, etc., ou bien armement, changement, etc., ou bien éducation, apprentissage) ; par un côté ou un autre, tous ont quelque chose de commun entre eux.
On voit que ces coordinations sont d’une toute autre espèce que les premières. Elles n’ont pas pour support l’étendue ; leur siège est dans le cerveau ; elles font partie de ce trésor intérieur qui constitue la langue chez chaque individu. Nous les appelerons rapports associatifs» (p. 171).
 
de Saussure, F. (1972). Cours de linguistique générale (T. De Mauro, Ed.). Payot. (Obra original publicada el 1916)
 
 
«Per l’altra banda, al marge del discurs, les paraules que presenten algun tret en comú s’associen en la memòria i, d’aquesta manera, es formen grups en el si dels quals regnen relacions molt diverses. Així, la paraula ensenyament farà venir a la ment sense voler tot un seguit d’altres paraules (ensenyar, ressenyar, etc., o bé armament, pensament, etc., o bé educació, aprenentatge); en un sentit o en un altre, totes tenen alguna cosa en comú entre elles.
Podem veure que aquestes coordinacions són de mena molt diferent a les primeres. No tenen com a suport l’extensió; la seva seu és el cervell: formen part d’aquell tresor interior que constitueix la llengua en cada individu. Les anomenarem relacions associatives» (p. 171–172).
 
de Saussure, F. (1990). Curs de lingüística general (J. Casas, Ed., i Trad.). Edicions 62. (Obra original publicada el 1916)
Ferdinand de Saussure
Ferdinand de Saussure (1857–1913)
(Font de la imatge: F. Jullien Genève, potser Frank-Henri Jullien (1882–1938) – Indogermanisches Jahrbuch, Domini públic, Enllaç)

La relació paradigmètica es dona entre una unitat i totes les que la poden substituir i que podrien aparèixer en el mateix context, és a dir, entre unitats que formen part del mateix paradigma.

El manual de lingüística és interessant
El llibre de lingüística és interessant
El blog de lingüística és interessant
 
→ Entre ‘manual’, ‘llibre’ i ‘blog’ es dona una relació paradigmàtica
 
El manual de lingüística és interessant
El manual de literatura és interessant
El manual de biologia és interessant
 
→ Entre ‘lingüística’, ‘literatura’ i ‘biologia’ es dona una relació paradigmàtica
 
El manual de lingüística és interessant
El manual de lingüística és avorrit
El manual de lingüística és antic
 
→ Entre ‘interessant’, ‘avorrit’ i ‘antic’ es dona una relació paradigmàtica

Relacions associatives o in absentia, entre elements que no són presents en l’enunciat.

«paradigma 1. En la gramàtica tradicional, conjunt ordenat de formes flexives de la declinació o conjugació d’un mot. Formes com cante, cantes, canta, cantem, etc., per exemple, constitueixen el paradigma del present d’indicatiu del verb cantar. … 2. En l’estructuralisme, conjunt d’elements lingüístics que es caracteritzen per poder ocupar una mateixa posició en un determinat context. Els paradigmes permeten delimitar classes distribucionals en qualsevol nivell d’anàlisi lingüística. Així, en el nivell morfosintàctic, les formes estudies, has estudiat, estudiaràs, estudiaves, estudiaries, etc. constitueixen un paradigma per tal com poden commutar-se per la forma estudiaves en contextos com ara No sabia que estudiaves psicologia» (p. 246).
 
Pérez Saldanya, M., Mestre, R., i Sanmartin, O. (1998). Diccionari de lingüística. Colomar.
(Font de la imatge: Pérez Saldanya, M. (s. d.). Manuel Pérez Saldanya [Perfil a Google Scholar]. Google Scholar. Consultat el 8 de setembre de 2022, a https://scholar.google.es/citations?user=SoEbFXQAAAAJ)
(Font de la imatge: Universitat de València. (s. d.). Rosanna Mestre. https://www.uv.es/uvweb/universitat/ca/fitxa-persona-1285950309813.html?p2=rmestrep&idA=true)

Selecció i combinació

«Speech implies a selection of certain linguistic entities and their combination into linguistic units of a higher degree of complexity. At the lexical level this is readily apparent: the speaker selects words and combines them into sentences according to the syntactic system of the language he is using; sentences in their turn are combined into utterances» (p. 72).
 
Jakobson, R. (1971). Two aspects of language and two types of aphasic disturbances. A R. Jakobson i M. Halle, Fundamentals of language (2a ed. rev., p. 69–96). de Gruyter Mouton. https://doi.org/10.1515/9783110894264
 
 
«El fet de parlar implica una selecció de certes entitats lingüístiques i llur combinació en unitats lingüístiques d’un grau més elevat de complexitat. Això es veu fàcilment a nivell lèxic: el parlant selecciona mots i els combina en frases segons el sistema sintàctic de la llengua que fa servir; al seu torn, les frases es combinen en enunciats» (p. 104).
 
Jakobson, R. (1984). Dos aspectes del llenguatge i dos tipus de trastorns afàsics (J. Llisterri, Trad.). A R. Jakobson i M. Halle, Fonaments del llenguatge (p. 101–128). Empúries. (Obra original publicada el 1971)
Roman Jakobson
Roman Jakobson (1896–1982)
(Font de la imatge: Roman Jakobson. (2021, 5 de març). A Monoskop. https://monoskop.org/Roman_Jakobson)

Un sintagma es forma seleccionant una unitat d’un paradigma i combinant-la amb unitats d’altres paradigmes.

El manual de lingüística és interessant
llibre literatura avorrit
blog biologia antic
Combinació i selecció

Selecció entre unitats d’un paradigma i combinació en un sintagma.

«selecció gen. Operació que es du a terme sobre el nivell del paradigma mitjançant la qual una unitat de qualsevol nivell és triada per sotmetre-la, ulteriorment, a la combinació amb altres unitats i, com a conseqüència, es produirà una estructura sintagmàtica. Davant d’un paradigma format pels elements un, aquesta, la, els…, un altre constituït per assignatura, matèria, disciplina… i un tercer amb els elements difícil, fàcil, interessant…, l’operació de selecció permet la tria d’una unitat en cada cas: una matèria difícil, aquesta disciplina interessant… Amb tot, si tenim en compte la necessitat d’obtenir sintagmes ben cohesionats, sembla que, abans de la selecció efectiva, el parlant ha de comptar amb un projecte organitzatiu de la seqüència que impossibiliti la tria a l’atzar (cosa que donaria resultats agramaticals com *els matèria interessants). Cal tenir present, també, l'existència de les restriccions de la selecció que regulen la coexistència semàntica entre els elements del lèxic i que permeten les seleccions aptes per a constituir una oració com El gos menja i prohibeixen les que portarien a una seqüència semànticament anòmala com *La roca menja, on no s’han respectat les correlacions entre els trets semàntics dels elements lèxics» (p. 317).
 
 
«combinació gen. Operació que es realitza en el nivell del sintagma mitjançant la qual dues o més unitats de qualsevol nivell són seriades en l’eix temporal. Dins d’una llengua, les combinacions possibles vénen predeterminades per les regles del propi sistema; en català, per exemple, és possible combinar els fonemes p i l en iniciar un mot (plat), però no a l’inrevés; l’afix re- només pot precedir la paraula nació quan aquesta ha passat per diversos processos de derivació (naciónacionalitzarrenacionalitzar)» (p. 68).
 
Tuson, J. (Dir.). (2000). Diccionari de lingüística. Biblograf.
Jesus Tuson
Jesús Tuson (1939–2017)
(Font de la imatge: Universitat de Barcelona. (2017, 23 d’octubre). Acte en record del catedràtic Jesús Tuson [Nota de premsa]. https://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2017/10/039.html)
tornar al principi

Lingüística estructuralista

Ferdinand de Saussure

allthelovesongs. (2006, 5 de novembre). The death of Ferdinand de Saussure [Vídeo]. YouTube. https://www.youtube.com/watch?v=2vykJ7-UgNQ


El signe lingüístic i les relacions entre signes
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el