L’àmbit de la fonètica clínica


Fonètica clínica

Fonologia clínica


Fonètica clínica

L’àmbit de la fonètica clínica

La fonètica clínica es pot definir com l’aplicació de la metodologia pròpia de la fonètica a l’estudi de les alteracions de la parla.

«If phonetics is the scientific study and description of speech sounds, then clinical phonetics is the application of this approach to the speech sounds used by speakers with a speech problem» (p. 3).
 
Ball, M. J. i Lowry, O. M. (2001). What is clinical phonetics? Methods in clinical phonetics (p. 1–9). Whurr. https://doi.org/10.1002/9780470777879.ch1
(Font de la imatge: Martin J. Ball. (s. d.). https://martinjball.webs.com)
«Clinical phonetics: applications of phonetics in the clinic, including information about speech sounds, and the perceptual skills used in phonetic transcription» (p. 3).
 
Shriberg, L. D. i Kent, R. D. (2003). Clinical phonetics (3a ed.). Allyn and Bacon.
(Font de la imatge: Department of Communication Sciences and Disorders. (s. d.). Lawrence Shriberg, PhD. University of Wisconsin-Madison. https://csd.wisc.edu/staff/shriberg-lawrence/)
(Font de la imatge: Raymond D. Kent. (s. d.). Plural Publishing. https://www.pluralpublishing.com/author/raymond-d-kent)

La fonètica clínica és una disciplina que forma part de la lingüística clínica.

Principals categories de trastorns lingüístics

Principals categories de trastorns lingüístics segons Crystal (1981).

Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

Les aproximacions a la fonètica clínica

En fonètica clínica es poden adoptar diferents punts de vista en relació amb les etapes del procés de la comunicació.

Fonètica articulatòria: estudi de la producció de la parla.

Fonètica acústica: estudi de la parla com a senyal sonor portador d’informació lingüística.

Fonètica perceptiva: estudi de la percepció de la parla.

Amb independència del punt de vista adoptat, en fonètica clínica cal disposar d’un sistema de representació dels sons de la parla:

La transcripció fonètica és una eina bàsica en fonètica clínica: proporciona una representació del material amb el qual es treballa, tant en el diagnòstic com en l’avaluació.

Una transcripció fonètica implica, en primer lloc, una anàlisi auditiva de la parla, que pot complementar-se amb anàlisis articulatòries o anàlisis acústiques.

«For our purposes in this book, clinical phonetics includes two major domains: informational and perceptual. … Clinical phonetics includes a wealth of descriptive information about speech sounds. … a person who wishes to be competent in clinical phonetics must also acquire adequate skill in making perceptual discriminations» (p. 1).
 
Shriberg, L. D. i Kent, R. D. (2003). Clinical phonetics (3a ed.). Allyn and Bacon.
(Font de la imatge: Department of Communication Sciences and Disorders. (s. d.). Lawrence Shriberg, PhD. University of Wisconsin- Madison. https://csd.wisc.edu/staff/shriberg-lawrence/)
(Font de la imatge: Raymond D. Kent. (s. d.). Plural Publishing. https://www.pluralpublishing.com/author/raymond-d-kent)

Fonètica clínica

Fonètica experimental i patologies de la parla: mètodes d’estudi

tornar al principi

Fonologia clínica

L’àmbit de la fonologia clínica

La fonologia clínica s’ocupa dels trastorns que afecten el sistema fonològic de la llengua.

Alteracions fonètiques: requereixen l’aprenentatge d’un nou gest articulatori.

Alteracions fonològiques: impliquen l’aprenentatge d’un nou contrast entre sons distintius (fonemes) i dels gestos articulatoris necessaris per a realitzar fonèticament aquest contrast.

«A person with a straightforward phonetic deviation will have to be made aware of his mispronunciation and assisted in the mastery of a new articulatory gesture. A person with a phonological deficit will have to appreciate that his speech is communicatively inadequate, and then will need to acquire the new phonological contrast in his pronunciation system together with the normal articulatory gestures that signal the contrast» (p. 5).
 
Grunwell, P. (1987). Clinical phonology (2a ed.). Chapman & Hall.

La naturalesa fonètica o fonològica del trastorn condiciona la intervenció logopèdica.

«A clinical phonology should be able to distinguish between speech disorders that result from a disruption to the client’s phonology and those that result from disruptions to the motor planning and motor execution of an intact phonology … Phonological errors need to be treated as a pattern and the contrastive function of the sounds emphasized through minimal pair exercises. At the articulatory level (assuming the clients cannot even imitate the therapist), intervention should concentrate on phonetic placement and sound modification, coupled with visual feedback if possible. However, with childhood apraxia of speech, therapy needs to focus on the establishment of correct motor patterns through continual repetition» (§ 10.2.1).
 
Ball, M. J. (2016). Principles of clinical phonology: Theoretical approaches. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315670980
(Font de la imatge: Martin J. Ball. (s. d.). https://martinjball.webs.com)

La fonologia clínica és una disciplina que forma part de la lingüística clínica.

Principals categories de trastorns lingüístics

Principals categories de trastorns lingüístics segons Crystal (1981).

Crystal, D. (1981). Clinical linguistics. Springer-Verlag Wien. https://doi.org/10.1007/978-3-7091-4001-7

La distinció entre fonètica i fonologia en el context clínic

La fonologia clínica se centra en els contrasts entre segments que impliquen diferències de significat, és a dir, en els fonemes de la llengua.

Els fonemes són elements abstractes que es manifesten en forma de sons concrets (fons, aŀlòfons), estudiats per la fonètica.

En l’estudi de les alteracions del llenguatge en el nivell fònic cal tenir en compte dos tipus d’errors:

(català)
Error fonològic: /r/ i /ɾ/ realitzats com a /ɾ/
serra /ˈsɛrə/ i cera /ˈsɛɾə/ realitzats com a /ˈsɛɾə/
 
Error aŀlofònic: /r/ realitzat com a [ʁ] i /ɾ/ realitzat com a /ɾ/
serra /ˈsɛrə/ realitzat com a [ˈsɛʁə] i cera /ˈsɛɾə/ realitzat com a /ˈsɛɾə/

Els errors poden donar com a resultat:

(català)
El segment erroni pertany al sistema de la llengua: /r/ realitzat com a /ɾ/
serra /ˈsɛrə/ realitzat com a /ˈsɛɾə/
 
El segment erroni no pertany al sistema de la llengua: /r/ realitzat com a /ʁ/
serra /ˈsɛrə/ realitzat com a [ˈsɛʁə]
«The application of the binary phonetics/phonology division to disordered speech is problematic. One problem revolves around the need to discriminate between phonemic and subphonemic (i.e. allophonic) errors on the one hand, but also around whether the realization of the target sound is within or outside the target phonology (defined broadly to mean both the phonemic units and their allophonic realizations). This implies that a two-way distinction is insufficient: We need to note both whether contrastivity is lost, and whether the speaker goes beyond the target phonology or not. We suggest that two levels of decision-making are needed here: The first decision needed is whether the speaker for any particular error is using a sound from within or outside the target system; the second is whether the realization results in a loss of contrastivity or not» (p. 297).
 
Ball, M. J. i Müller, N. (2005). Phonetics for communication disorders. Psychology Press. https://doi.org/10.4324/9781315805573
(Font de la imatge: Martin J. Ball. (s. d.). https://martinjball.webs.com)
(Font de la imatge: Müller, N. (s. d.). Overview [Perfil en ResearchGate]. ResearchGate. Consultat el 23 de febrer de 2021, a https://www.researchgate.net/profile/Nicole-Mueller-2)
Classificació dels errors en el nivell fònic

Classificació dels errors en el nivell fònic segons Ball i Müller (2002).

Ball, M. J. i Müller, N. (2002). The use of the terms phonetics and phonology in the description of disordered speech. International Journal of Speech-Language Pathology, 4(2), 95–108. https://doi.org/10.1080/14417040210001669321

(anglès)
contrast entre /s/ (fricativa alveolar) i /ʃ/ (fricativa postalveolar) realitzat com un contrast entre /s/ (fricativa alveolar) i [s̱] (fricativa alveolar endarrerida): es manté la distinció entre els dos segments, però /ʃ/ (fricativa postalveolar) és substituïda per un aŀlòfon [s̱] (fricativa alveolar endarrerida)
 
/t/ (oclusiva alveolar) realitzada sempre com a [t̪] (oclusiva dental): s’empra l’aŀlòfon [t̪] (oclusiva dental), però no es perd cap contrast perquè l’oposició entre /t/ (oclusiva alveolar) i [t̪] (oclusiva dental) no distingeix paraules en la llengua
(anglès)
/s/ (fricativa alveolar) i /ʃ/ (fricativa postalveolar) realitzades com a /s/ (fricativa alveolar): es perd el contrast entre els fonemes /s/ (fricativa alveolar) i /ʃ/ (fricativa postalveolar) i es manté únicament /s/ (fricativa alveolar)
 
/t/ (oclusiva sorda) realitzada com a /d/ (oclusiva sonora): es perd el contrast entre els fonemes /t/ (oclusiva sorda) i /d/ (oclusiva sonora) i es manté únicament el fonema /d/ (oclusiva sonora)
(anglès)
contrast entre /s/ (fricativa alveolar) y /ʃ/ (fricativa postalveolar) realitzat com un contrast entre /s/ (fricativa alveolar) i [ç] (fricativa palatal): es manté el contrast entre els dos segments, substituint /ʃ/ (fricativa postalveolar) per [ç] (fricativa palatal), un segment que no pertany a la llengua
 
/z/ (fricativa central) realitzada sempre com a [ɮ] (fricativa lateral): una consonant que no pertany al sistema de la llengua (la fricativa lateral [ɮ]) substitueix una consonant pròpia de la llengua (la fricativa central /z/), però es manté el contrast amb la resta de segments
(anglès)
/s/ (fricativa alveolar) i /ʃ/ (fricativa postalveolar) realitzades com a [ç] (fricativa palatal): es perd en contrast entre els fonemes /s/ (fricativa alveolar) i /ʃ/ (fricativa postalveolar) i s’introdueix una consonant (la fricativa palatal [ç]) que no pertany a la llengua
 
/v/ (fricativa labiodental) i /ð/ (fricativa dental) realitzades com a [β] (fricativa bilabial): es perd en contrast entre /v/ (fricativa labiodental) i /ð/ (fricativa dental) i les dues consonants es substitueixen per una consonant que no pertany a la llengua (la fricativa bilabial [β])

Objectius i metodologia de l’anàlisi fonològica clínica

Grunwell, P. (1987). Clinical phonology (2a ed.). Chapman & Hall.
 
 
Ball, M. J. (2016). Principles of clinical phonology: Theoretical approaches. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315670980
 
 
(Font de la imatge: Martin J. Ball. (s. d.). https://martinjball.webs.com)

Objectius de l’anàlisi fonològica clínica

En una anàlisi fonològica realitzada des d’una perspectiva clínica es plantegen tres objectius:

Metodologia de l’anàlisi fonològica clínica

L’anàlisi fonològica clínica s’inicia establint l’inventari de fonemes del pacient per tal de determinar quins són els contrasts fonològics que es troben en el seu sistema.

La comparació amb el sistema fonològic canònic no es realitza únicament comparant inventaris de segments, sinó que també es tenen en compte factors contextuals.

«A clinical phonological analysis should identify all the differences between the target pronunciation and the client’s realizations, and should also show whether any of these are subject to variation (either contextual or stylistic)» (§ 10.1.2).
 
Ball, M. J. (2016). Principles of clinical phonology: Theoretical approaches. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315670980

Característiques dels corpus per a l’anàlisi fonològica clínica

L’anàlisi fonològica clínica s’ha de realitzar a partir d’un corpus representatiu de la parla del pacient, ja que s’està estudiant un sistema lingüístic.

«A clinical phonological analysis should be based on a data set that is comprehensive, naturalistic, and therefore representative of the client» (§ 10.1.1).
 
Ball, M. J. (2016). Principles of clinical phonology: Theoretical approaches. Routledge. https://doi.org/10.4324/9781315670980

El corpus ha de ser representatiu no només pel que fa a l’inventari de fonemes i a la seva distribució, sinó que també s’han de tenir en compte les variacions degudes al context, a la situació comunicativa i al procediment emprat per a obtenir les dades.

«To sum up the points made above positively, an adequate date sample should fullfil the following criteria:
 
(1) be representative of the normal pronunciation patterns in both (a) system and (b) structure: i.e.
(a) the full phonemic inventory of contrastive consonant sounds.
(b) their possible combinations in clusters and sequences;
(2) take cognisance of the normal range of (a) stylistic and (b) sociolinguistic variation: i.e.
(a) contextual factors in connected speech,
(b) accent differences;
(3) be obtained from a variety of ‘talking situations’ to allow assessment of:
(a) any differences in the pronunciation of individual words in isolation and the pronunciation patterns of spontaneous conversation,
(b) the amount (if any) of variability in pronunciation patterns,
(c) the adequacy of the pronunciation patterns for normal communication (‘intelligibility of speech’),
(d) the effect (if any) of providing a ‘model for imitation’ » (p. 55–56).
 
Grunwell, P. (1987). Clinical phonology (2a ed.). Chapman & Hall.

A més d’assegurar-se de que el corpus sigui representatiu pel que fa a l’inventari i la distribució dels fonemes i al nombre de casos recollits per a cada fenòmen en diferents situacions comunicatives, cal documentar el procediment d’obtenció de les dades i proporcionar una transcripció fonètica el més detallada possible (transcripció impressionista).

«Thus the data sample should:
 
(1) contain a representative sampling of the different types of phonemes and phonotactic structures that constitute the target phonological system;
(2) be large enough to contain more than one token of several (preferably all) target-types to ensure that any variability in pronunciation can be detected;
(3) be representative of the speaker, and therefore obtained through a variety of relatively natural ‘talking situations’; any non-spontaneous (i.e. repeated or imitated) utterances must be identified;
(4) be glossable: any utterances whose intended meaning and therefore normal pronunciation are not known are usually not amenable to assessment; this criterion can often restrict the range of situations in which data can be obtained from disordered speakers and thus impose constraints on the fulfilment of requirement (3);
(5) be recorded in such a way as to facilitate a detailed and comprehensive phonological analysis, whose validity can be checked by another analist … the whole sample should be recorded in phonetic transcription, which should contain as much detail as possible about the pronunciation used, that is as detailed impressionistic transcription as is within the abilities of the transcriber» (p. 266).
 
Grunwell, P. (1987). Clinical phonology (2a ed.). Chapman & Hall.

Fonologia clínica

tornar al principi
L’àmbit de la fonètica clínica
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el